Anàlisi de la Genealogia de la Moral de Nietzsche

Comentari a La Genealogia de la Moral

Anàlisi del text

Aquest text de Friedrich Nietzsche (Röcken, Alemanya 1844 - Weimar, 1900) és un fragment de La Genealogia de la Moral (Zur Genealogie der Moral, 1887) que tracta l'origen i l'evolució dels conceptes bo (gut) i dolent/malvat (böse).

Nietzsche descobreix que en totes les llengües el concepte bo significava originàriament 'noble, aristocràtic, distingit', mentre que dolent feia referència a allò que és 'vulgar, plebeu, baix'. Aquesta distinció l'havien establert els nobles. La perspectiva dels nobles es va imposar inicialment. Aquesta distinció entre 'noble' i 'plebeu' va adquirir un caràcter moral: 'noble' significava 'bo' i 'plebeu', 'dolent/malvat'. Més tard, els plebeus, que eren considerats dolents, es van revoltar i es van autonomenar 'bons', alhora que els senyors van passar a ser els dolents. D'aquesta manera, la moral dels nobles es va transmutar en la moral dels esclaus. Mentre la moral dels senyors (Herrenmoral) es basava en la voluntat de poder, activa i creativa, la moral dels esclaus (Sklavenmoral) va negar els valors de la vida. El ressentiment contra tota forma de vida superior va fer que la moral dels esclaus considerés pervers allò que abans era bo. Com ha estat possible que els esclaus, dèbils i vulgars, s'hagin acabat imposant als nobles? La raó cal buscar-la en el caràcter gregari dels plebeus, que els permet lluitar units, mentre que els nobles són solitaris. Segons Nietzsche, la religió jueva i el cristianisme van portar a terme aquesta transformació de la moralitat: la vida, la voluntat de poder, l'alegria, que abans -amb la moral dels senyors- eren bons, es van convertir en dolents. La cultura occidental és fruit d'aquesta rebel·lió d'esclaus. El cristianisme és una moral d'esclaus.

La moral dels esclaus considera pervers tot allò que abans era bo. Segons Nietzsche, els sacerdots jueus i cristians, plens de ressentiment, van realitzar aquesta inversió dels valors morals. El ressentiment és qui va crear els valors morals d'Occident i és el responsable de l'aparició d'una civilització enemiga de la vida. Això ha causat el nihilisme que amenaça Occident. El nihilisme -en sentit negatiu- significa la negació de la veritat de la vida, una negació realitzada per la metafísica occidental i per la cultura cristiana: la negació de la vida, el menyspreu del cos i el concepte de pecat.

Justificació del text

Nietzsche menysprea el fet religiós i els sacerdots segurament com a reacció envers el rigor religiós que imperava en la seva família. Com a filòleg avesat a investigar l'etimologia de les paraules, intenta mostrar la genealogia -és a dir, l'origen i evolució- dels valors morals.

Entre els trenta-cinc i quaranta anys, Nietzsche va escriure Humà, massa humà (1878), Aurora (1881) i La gaia ciència (1882), obres en què critica tant la metafísica com el cientifisme; afirma que la religió judeocristiana i la metafísica platònica són contraris a l'instint de viure. També ataca el cientifisme perquè defensa com a veritat objectiva un hipotètic ordre etern que la ciència pot descobrir.

Durant l'etapa de maduresa filosòfica -quan publica Així va parlar Zarathustra (1885), Més enllà del bé i del mal (1886) i La genealogia de la moral- defensa aquestes tesis:

1. La mort de Déu, és a dir, el final de tota concepció idealista i metafísica.
2. El nihilisme, és a dir, la negació del cos i la vida terrena.
3. El superhome (Übermensch), aquell que accepta la mort de Déu i no el substitueix per altres ídols, sinó que s'entrega plenament a la vida.
4. La voluntat de poder: la força impulsora per superar el nihilisme.
5. L'etern retorn del mateix, el desig que l'instant present, si es viu plenament, sigui etern.

L'estil d'aquesta obra és apassionat, ric en metàfores vives, propi d'algú que fa una vida errant.

Comentari a "L'enorme pes més gran"

Exercici 1, Pregunta I. Idees principals

• Nietzsche ens planteja la possibilitat de reviure la mateixa vida.
• Considera dues possibles reaccions: desesperació o acceptació.
• Plantejar-se la repetició de cada acció suposa una càrrega.
• Només qui se sent bé amb si mateix i amb la vida desitjaria l'etern retorn.

Exercici 1, Pregunta II. Dues definicions

• Rellotge d'arena de l'existència: una vida que es pot repetir.
• Ets una volva de pols de la pols: ets insignificant.

Exercici 1, Pregunta III. Sentit i justificació

Aquest text de Friedrich Nietzsche (1844-1900) és un fragment de La gaia ciència (Die fröhliche Wissenschaft, 1882). Aquest fragment expressa un pensament que més endavant, a Així va parlar Zarathustra, serà anomenat «l'etern retorn». Aquesta idea de l'etern retorn és la hipòtesi d'un temps cíclic; aquesta hipòtesi ens ajuda a reflexionar sobre la nostra actitud davant la vida. Es tracta d'un nou imperatiu: obra de tal manera que puguis voler que la teva acció es repeteixi eternament.

Aquest fragment de La gaia ciència està relacionat amb la secció 125, la paràbola de L'home boig. La mort de Déu (Gott ist tot) significa el final de tota concepció idealista i metafísica. Amb la mort de Déu apareix «l'últim home». El pensador vitalista alemany proposa un nou model de vida: la del Superhome (Übermensch).

Justificació del text

Nietzsche proposa una filosofia vitalista. El vitalisme és l'amor a la vida terrenal. Per aquesta raó, s'enfronta a la metafísica i a la religió, i també al positivisme i cientifisme. Segons Nietzsche, la ciència no pot descobrir cap veritat objectiva ni eterna perquè el llenguatge humà empresona els conceptes en mots, mentre que la realitat és canviant.

Ètica de Stuart Mill

Stuart Mill pertany al corrent filosòfic de l'utilitarisme. Una acció és moralment correcta si promou la felicitat. La primera formulació de l'utilitarisme la va fer Jeremy Bentham. Stuart Mill va fer una reflexió més matisada. Els utilitaristes associen el bé i la felicitat. La felicitat pels utilitaristes és sinònim de plaer. Mill considera que hi ha una jerarquia de plaers. Els plaers superiors són els intel·lectuals, i els inferiors són els corporals. «És preferible un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet». Un dels plaers superiors prové de contribuir a la felicitat dels altres. El sentiment moral altruista no és innat, però tenim un sentiment natural de pertinença a la col·lectivitat. Una bona educació haurà de fomentar aquesta sociabilitat innata. Mill fa ús de les teories associacionistes. Per reforçar el procés educatiu, caldrà associar el bé i el plaer.

Sobre la llibertat

Mill defensa la llibertat. Considera que els humans necessitem viure lliurement. La convivència social estableix límits a la nostra llibertat. Mill creu en la llibertat d'expressió sense cap límit. També defensa la democràcia, però considera que té perills.

Ètica kantiana

Kant pretenia crear una ètica universal. Va anomenar «ètiques materials» totes aquelles teories anteriors a les seves. L'ètica de Kant (ètica formal) havia de ser necessària, autònoma i a priori. Aquesta teoria ètica només ens diu quina és la forma a la qual han d'ajustar-se les normes de conducta.

L'ètica del deure

És una ètica deontològica. El compliment del deure està per sobre de les nostres inclinacions. Cal distingir entre accions moralment incorrectes, accions conforme el deure i accions per deure.

L'imperatiu categòric

Kant anomena màximes de conducta les normes individuals. La raó pràctica dirigeix aquesta voluntat. Aquestes màximes de conducta s'hauran d'ajustar a l'imperatiu categòric. Proposa tres formulacions:

• «Actua només segons una màxima que puguis voler que sigui llei universal».
• «Actua sempre de manera que utilitzis la humanitat, sempre com a fi i mai només com a mitjà».
• «Actua com si per mitjà de les teves màximes fossis sempre un membre legislador en un regne universal dels fins».

Més enllà del bé i del mal (1886)

• La «causa sui» no té cap coherència lògica.
• La voluntat lliure fa que els humans es creguin responsables dels seus actes.
• La causalitat és útil per donar explicacions científiques.
• Cal distingir tres nivells: (1) el llenguatge humà (2) el món fenomènic (3) la realitat en ella mateixa (cosa-en-si).
• Qui té autoestima elevada defensa la voluntat lliure; qui té autoestima baixa, la nega.

Exercici 1. Pregunta 3. Sentit i justificació

Aquest text d'Immanuel Kant (Königsberg, Prússia 1724-1804) és un fragment de la Fonamentació de la metafísica dels costums (Grundlegung zur Metaphysik der Sitten, 1785). Anteriorment, Kant havia explicat que la bona voluntat té valor per ella mateixa. Ara explica que aquesta llei s'anomena «manament» o «imperatiu». El filòsof il·lustrat distingeix tres tipus d'imperatiu: imperatius d'habilitat, imperatius hipotètics i imperatiu categòric. Kant expressa aquest imperatiu amb diverses formulacions. Aquest deure es concreta en quatre casos diferents.