Anàlisi de Corrandes d'Exili, Cambra de la Tardor, La Ciutat Llunyana i Com se q es besa

Anàlisi de poemes catalans: Exili, amor i avantguarda

Corrandes d'exili: Aquest poema avantguardista és una forma de cançó popular breu (corranda) que normalment s'improvitza. Escrit per Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver (1899 - Barcelona - 1984), va ser publicat a Saló de tardor (1947) en ple exili del poeta a Xile. Cada una de les corrandes fa referència a un periple del camí de l'exili que el poeta va viure. El poema tracta sobre el moment de la partida i la intensitat de la pena (I); el suport de l'estimada (II); el pacte amb la terra que abandona (III); l'esquinçament vital (IV); l'enyorança com a eina de supervivència (V); l'evocació de les arrels més íntimes abandonades (VI); la metàfora ideal del locus amoenus per ser feliç i lliure i, malgrat la derrota, la fe en una pàtria lliure i completa (VIII).

Forma

La majoria de les corrandes són de quatre versos heptasíl·labs, però Pere Quart alterna les de cinc i quatre versos heptasíl·labs amb rima regular.

Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater, narra una història d'amor fugaç i intensa d'una parella en una cambra, molt limitada en el temps. El títol del poema ens situa també en l'època de l'any, i segurament també fa referència a on es troba la relació en aquell moment, en la maduresa, és a dir, quan la relació està a punt d'acabar, que està arribant a un final. Hi ha elements externs als amants, que intervenen des de fora i que sincronitzen el pas de l'acció i l'acompanyen. El poeta fa un joc metafòric entre les veus i les fulles que la tardor arrossega i que van col·locant els cossos i la plenitud amorosa. El poeta, en tres dels versos que formen aquest poema, diu que a la tardor, la noia nua encara té la pell morena i, en les parts íntimes on no li ha tocat el sol, blanca.

Forma

El poema es compon d'una sèrie de vint-i-tres versos decasíl·labs sense rima. Apareixen diferents recursos literaris com la sinestèsia (figura retòrica que combina en un mateix enunciat diverses impressions sensorials) o l'al·literació (repetició d'un mateix so vocàlic o consonàntic dins una paraula o enunciat).

NOUCENTISME:

La ciutat llunyana: El títol d'aquest poema és una metàfora, es refereix alhora a Catalunya, als catalans, però també a conceptes i idees abstractes en què els catalans havien confiat per obtenir un futur més ple i lliure. Màrius Torres (Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, 1942) va escriure aquest poema al 1939. La primera quarteta, iniciada amb un «ara» que marca la derrota, apel·la a la Pàtria que protegeixi els seus fills a qui mai mentirà ni trairà. En la segona quarteta tracta sobre l'espera que la veu pura de la Pàtria ens parli. El poeta desitja oblidar la ciutat de derrota i intueix una altra ciutat de futur per sobre dels avatars del temps presoner que vivien. La veu d'aquesta nova ciutat serà de bronze, metall noble que farà arribar ressons a tots els racons i portarà ànim als cors i escalf als peus per fer camí, en una clara referència als exiliats.

Forma

«La ciutat llunyana» és un sonet de versos alexandrins amb el següent esquema de rima: 12A/12B/12A/12B//12C/12D/12C/12D//12E/12F/12F// 12G/12H/12H

Com se q es besa: Aquest poema forma part de El poema de la rosa als llavis (1923), un dels millors llibres de Joan Salvat-Papasseit. És, com diu el títol, un sol poema dedicat a cantar un amor molt intens, una història molt realista perquè elimina tota mena de component moral o intel·lectual i se centra en l'exercici lliure de la carn.

El cal·ligrama, escrit en català i francès, té forma d'un vaixell veler. Podem dividir-lo en 4 parts: el casc, on diu on succeeix l'acció (port de Marsella); un altre pal amb 1 bandera que explica que una noia prega al mariner-poeta que es quedi amb ella, amorosament parlant; un segon pal, on explica tal com pensa el mariner, la possessió amorosa; i per acabar, les veles que remarquen que en tot joc amorós hi ha el perill de presència de corsaris que poden prendre i endur-se'n l'enamorada. En el poema hi ha dos elements a tenir en compte: el color blau triat per a representar el cal·ligrama, que es correspon amb el blau del mar, lligat a l'aventura, i el blau del cel.

Forma

En el poema de Salvat, veiem que tot el que és immaterial (fusta del casc i pals) apareix en lletres majúscules, mentre que el que es diu el mariner a si mateix i el que murmura la noia es representa amb lletres minúscules. Tot plegat queda fixat sobre dues barres blaves, una sencera i l'altra, segmentada, que fan com de base de tota la representació de la història amorosa.