Alteraciones

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Magisterio

Escrito el en catalán con un tamaño de 17,79 KB

 

ALTERACIONS I TRASTORNS EN LA HIGIENE:

La qualitat de vida i la salut infantil estan vinculades a la higiene. Una mala higiene personal pot provocar malalties de la pell i infeccions. Per evitar aquestes alteracions és necessari generar uns bons hàbits d'higiene i observar la presència de signes d'alerta, per intervenir el més ràpidament possible. Les negligències per part dels adults poden ser la causa de les Alteracions; i les causes dels trastorns poden ser fisiològiques, emocionals o poden tenir el seu origen en costums i hàbits incorrectes.

Descuidar la higiene en el centre educatiu pot originar alteracions i processos infeccciosos, de fàcil propagació, que poden acabar afectant un alt percentatge d'alumnes i personal educatiu. El personal docent ha de ser ecrupolós amb la higiene personal i de l'aula. També ha de detectar i aïllar les possibles negligències per part de les famílies. En aquest cas haurem de disposar d'unes pautes d'actuació i comunicació adequades, aquest protocols acostumen a estar recollits i explicitats en el Reglament de Règim Intern (RRI) de cada centre.

2.1 NEGLIGÈNCIA EN LA HIGIENE

Es produeix quan les necessitats bàsiques d’higiene del menor són desateses temporalment o permanent. En cas de desatenció permanent, l’infant viu una situació de risc social per negligència o abandó. Alguns dels indicadors que identifiquen els infants en situació de risc i/o maltractament són els següents:

• Que estigui constantment brut/a, mal vestit i amb molta gana.

• Que tingui necessitats físiques i mèdiques no ateses, com ferides sense curar o infectades.

• Que demani roba o menjar.

• Que assisteixi només ocasionalment a l’escola.

• Que afirmi que ningú no té cura d’ell.

L’escola pot fer servir els canals de comunicació amb la familia per mirar de sensibilitzar-la i conscienciejar-la de l’abandó que pateix l’infant. Pot convocar reunions o tutories amb la família, i pels casos més greus pot demanar el suport de personal qualificat, com psicopedagogs o assistents socials de la zona.

Si veiem que l’abandó de l’infant és constant, permanent o sense possibilitats de millora després dels intents reiterats per trovar una solució amb la família, podem avisar als serveis socials de protecció a la infància, que actuaran en conseqüència.

 

2.2 DEFICIÈNCIES EN LA HIGIENE

Les deficiències en la higiene es refereixen a situacions en què la higiene no és del tot desitjable i, en conseqüència apareixen infeccions, malalties, etc.

En els trastorns hi actuen dos factors:

• Una higiene deficient.

• Unes baixes defenses de la pell.

2.2.1. Eritema

És una inflamació de la pell. Es localitza habitualment en les zones on la humitat és constant com el glutis, genitals externs, zona anal i zona anterior de les cuixes. En els casos lleugers es manifesta amb una coloració vermella de la pell. En els casos més greus es desenvolupen petites úlceres que produeixen incomoditat. Les condicions de calor i humitat creades per l’oclusió dels bolquers, així com el contacte perllongat amb l’orina i les femtes produeixen la dermatitis. Si l’infant està cursant alguna malaltia o infecció, aquesta pot ser l’origen de deposicions anòmales, femtes líquides o semilíquides àcides, molt irritants per a la pell del nadó. Per prevenir els eritemes hem de prendre measures higièniques com canviar freqüentment els bolquers, i fer servir bolquers que siguin transpirables. La intervenció sobre la zona afectada consisteix a rentar-la amb aigua i sabó de ph neutre, eixugar i deixar la zona exposada a l’aire tant temps com sigui possible. També podem fer servir pomades protectores. En cas de malaltia o infecció, que sovint és l’origen de deposicions anormals, aquesta haurà de ser diagnosticada i tractada mèdicament.

2.2.2 Muguet

Es tracta d’una infecció per fongs (candida albicans), que pot aparèixer a la boca o a la zona genital. En la boca es manifesta en forma de plaques blanquinoses amb base vermella, que causen dolor a l’infant, i el poden fer rebutjar temporalment l’aliment. En la zona genital es produeix una coloració vermella similar a l’eritema del bolquer. La infecció desapareix mitjançant tractament mèdic. Per tant, s’ha d’establir contacte amb el pediatra. Per evitar el contagi a altres nens/es i el personal, l’escola pot establir un protocol de comunicació amb les famílies, explicant-los la importancia que els infants no assisteixin a mentre el risc de propagació de la infecció no hagi desaparegut.

2.2.3 Pediculosi

És una infestació del cap per polls, insectes petits que s’alimenten de sang humana i en fer-ho produeixen una picor intensa. Hi ha risc de lesió per rascat. Es diagnostica quan hem observat la presència del paràsit o dels seus ous en els cabells, freqüentment en la zona occipital i sota les orelles. La infestació es transmet fàcilment, per contacte directe amb una persona afectada o mitjançant objectes infectats com pintes, raspalls, gomes del cap... La intervenció davant la presència de polls consisteix en adoptar mesures higièniques, com rentar minuciosament el cap, i iniciar una cura de desparasitació amb locions i xampús específics, seguint les instruccions. Les pintes i altres objectes del cap també han de ser netejats i tractats amb locions i xampús, per eliminar els polls i ous que puguin tenir. Els centres, davant la presència de polls, també han de prendre mesures, i seguir les pautes d’actuació consensuades i explicitades en el RRI. Per evitar la infestació d’altres nens/es, els/les que estan afectats no han d’assistir a l’escola durant un temps establert. També s’ha de comunicar als pares l’existència de la infestació i donar-los orientacions sobre com actuar per controlar-la. La seva col·laboració és fonamental per eliminar els polls.

2.2.4 Càries dental

L’OMS (Organització Mundial de la Salut) descriu la càries com un procés patològic, d’origen extern, que s’inicia després de la dentició. Comença afectant la part més superficial de l’esmalt dental i va aprofundint fins a excavar una cavitat visible pel canvi de coloració. La dent es pot perdre completament. Causa dolors i molèsties i pot ocasionar flegmons, que són fonts d’infeccions. Conservar les dents de llet tant temps com sigui posible afavoreix que les noves creixin amb més força i surtin més ben col·locades. La millor actuació contra la càries és la prevenció. Les escoles d’educació infantil, en col·laboració amb les famílies, han d’ajudar a assolir uns bons hàbits d’higiene bucal, com rentar-se les dents després dels àpats i, sobretot, abans d’anar a dormir. D’igual importància són els bons hàbits d’alimentació, queevitin l’excés de sucres, dolços i caramels. També és important no perllongar l’ús del biberó i el xumet, i recomanar una revisió periòdica de la dentadura. Si hi ha canvis en el color de les dents, molèsties i dolors, s’ha de consultar al pediatra.

2.2.5 L’helmintiasi

L’helmintiasi engloba malalties causades pels helmints, o cucs. Aquests s’introdueixen en l’organisme mitjançant alguna substància contaminada, i viuen als intestins. Posen ous al voltant de l’anus i produeixen una picor intensa. En les nenes , els cucs poden infectar també la vagina. Tot i ser inofensius són molt molestos. A les nits poden produir insomni, intranquil·litat i bruxisme. L’helmintiasi és un trastorn freqüent i de molt fàcil transmissió entre els/les nens/es. Davant dels primers símptomes s’ha de consultar al pediatra, i aquest determinarà el tractament. A l’escola extremarem les mesures higièniques:

• Durant el canvi de bolquers, ens assegurarem de posar la tovallola o paper sota la criatura abans d’estendre-la en el canviador.

• Ens rentarem bé les mans després de cada canvi.

• Tallarem les ungles dels nens/es afectats, de manera que no es produeixin irritacions en gratar-se.

• Comunicarem a les famílies l’existència de la infestació i la conveniència que els infants afectats es quedin a casa per evitar contagis.

2.2.6 L’onicofàgia

L’onicofàgia es refereix al fenomen de mossegar-se les ungles. Aquest costum pot provocar ferides als dits, llavis i genives, I facilita la transmissió d’infeccions. L’estètica de les ungles també es veu perjudicada per les ungles rasurades. El tractament específic l’ha d’indicar el pediatra o el psicòleg, amb pautes per canviar aquest comportament, que requereixen la coordinació entre les famílies i el centre.

2.2.7 Excés de neteja

L’excés d’higiene pot provocar alteracions i trastorns a la pell. Sembla que el contacte amb substàncies al·lergèniques fa que l’organisme s’hi acostumi i desenvolupi les seves pròpies defenses. Per tant, si ens excedim en la neteja, no afavorim aquest procés i propiciem que sigui més vulnerable. Els especialistes adverteixen de la conveniència de reduir l’obsessió per evitar que els/les nens/es s’embrutin.

2.3. TRASTORNS D’ELIMINACIÓ

Els trastorns d’eliminació es refereixen a la manca de control en la micció i la defecació a partir de l’etapa en què gairebé tots/es els/les nens/es poden fer el control voluntari. Aquests trastorns són:

• L’enuresi.

• L’encopresi.

2.3.1 L’enuresi

És la manca de control de l'esfínter urinari, de manera que tenint edat per controlar la micció per voluntat pròpia, l’infant continua orinant involuntàriament. A partir dels 6 anys l’enuresi es pot considerar un problema significatiu. Pot passar que durant el dia es controli perfectament l’acte d’orinar i durant la nit no pugui fer-ho. En aquest cas l’infant té enuresi nocturna. Les causes de l’enuresi poden ser de tipus físic, com els problemes maduratius i del desenvolupament. També pot ser deguda a un retard en l’adquisició dels hàbits higiènics. Una altra causa pot ser l'estrès psicosocial: el naixement d’un germà, una relació inadequada amb els pares, l’inici de l’escolarització... S’han de tenir en compte les complicacions afegides que aquest trastorn pot generar com la torbació del/de la mateix/a nen/a, el càstig dels adults, les burles dels companys, l’evitació de sortides en les quals es pernocta, el retraïment social... Aquestes complicacions poden derivar en una baixa autoestima i problemes conductuals, aspectes més greus que l’enuresi en si mateixa. Les mesures preventives poden ser, entre d’altres:

• Restringir el consum de líquids abans dels períodes de descans.

• Buidar la bufeta abans d’anar a dormir.

• Ser autònom en la neteja.

La intervenció requereix un pla individualitzat, , proposat per un especialista, que s’ha de posar en pràctica tant per part dels pares com dels educadors.

2.3.2 L’encopresi

L’encopresi és la manca de control de l’esfínter anal. Es manifesta amb un restrenyiment sobtat, amb retenció de femtes molt dures en els trams finals de l’intestí, escapant-se de forma i involuntària petites quantitats de feta quasi líquida. Acostuma a anar acompanyada d’enuresi. L’encopresi és menys freqüent que l’enuresi, però també pot provocar alteracions en l’autoestima del/de la nen/a.

• Una causa d’encopresi poden ser els errors en el procés d’ensenyament i aprenentatge del control d’esfínters. Com per exemple començar massa d’hora, quan el/la nen/a encara no està preparat madurativament, o pressionar excessivament perquè es completi el procés d’autonomia com més aviat millor.

• Una altra causa pot ser l’estrès del/de la nen/a o de l’entorn habitual on viu: naixement de germans, separació dels pares, mort d’un ésser estimat.

• També pot ser el símptoma d’un altre trastorn més important, com per exemple, la depressió infantil.

Les famílies i les escoles poden prevenir aquest trastorn mitjançant un bon plantejament educatiu per ajudar al/a la nen/a a viure el seu procés cap a l’autonomia en el control d’esfínters. Davant els casos ja manifestats d’encopresi es requereix un control psiquiàtric.

Entradas relacionadas: