L'Alemanya de weimar i nazisme (3reich)

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 15,65 KB

 
Aprincipis del 1918, el president dels Estats Units,va presentar un pla per a superar els efectes de la primera guerra mundial entre les seues propostes estava crear un organisme supranacional, la societat de nacions, que tinguera amplis poders per a promoure i regular unes relacions internacionals franques, obertes i equilibrades.
 després de la gran guerra, van triomfar dos idearis polítics: la democràcia, que es va estendre a tots els països d’Europa i va ampliar el sufragi a les dones. El nacionalisme, que es va estendre amb gran intensitat i va permetre la creació de nous estats europeus.
primers anys en l’Europa de la postguerra (1919-1924) van estar marcats per una gran crisi econòmica. Persistien la destrucció i el desordre financer heretats de la guerra, la qual cosa provocava baixos índexs de producció, devaluació monetària, atur i greus problemes socials. El 1923, Alemanya no va poder pagar les reparacions de guerra imposades pel tractat de versalles. Per a assegurar-se’n el cobrament, frança va ocupar la conca del ruhr, principal zona minera i industrial d’Alemanya, cosa que va accentuar la profunda crisi econòmica Alemanya. Això va portar al país a la ruïna econòmica i moral, amb una hiperinflació insalvable, de la qual solament va aconseguir eixir gràcies a l’ajuda internacional provinent dels Estats Units. En la primera postguerra, les relacions internacionals van ser molt tenses. >no obstant això, a partir del tractat de locarno (1925), un nou esperit de distensió va fer millorar la situació europea. L’economia va superar les cotes de producció dels anys anteriors i un cert sentiment de seguretat va aconseguir allunyar els fantasmes de la guerra. No obstant això, en alguns països, com itàlia o Espanya, es van desenvolupar règims totalitaris que van retallar les llibertats civils per a mantenir l’ordre i l’estabilitat social.
El mateix va ocórrer a l’URSS, on s’estava apuntalant el règim sorgit de la revolució. La hiperinflació Alemanya l’obligació de pagar el deute va portar a l’estat alemany a posar paper moneda en circulació sense base real. La inflació o augment generalitzat dels preus de béns i serveis durant un període de temps determinat va ascendir el 1923 a un bilió per cent (hiper­inflació). Un segell de correus de quatre marcs va arribar a costar 50 000 milions de marcs. En la fotografia, un segell de correus amb un valor de 200 milions de marcs. A l’altre costat de l’oceà, els Estats Units van eixir enfortits de la gran guerra i es van convertir en la primera potència política i econòmica a escala mundial.
durant l’eufòria dels anys vint, l’economia nord-americana havia marginat l’important sector agrari. El seu desmesurat creixement s’havia basat en una indústria de béns de consum finançada mitjançant crèdits. Fruit d’una intensa especulació, la borsa de valors de nova york —principal indicador de l’economia mundial— estava sobrevalorada. Immersa en una dinàmica per la qual es compraven accions esperant revendre-les més cares, gran part de la classe mitjana dels Estats Units estava implicada en inversions de la borsa. El 1929, l’etapa de prosperitat es va veure interrompuda per una crisi violenta que va començar amb elcracde la borsa de nova york. Bruscament, les empreses van perdre el seu valor i gran part del seu capital. Com que no van poder cobrar els crèdits concedits, la majoria dels bancs van fer fallida i els que van superar la crisi van reduir dràsticament el finançament a les empreses. A conseqüència d’això, moltes companyies van haver de tancar i acomiadar els seus treballadors. En poc temps, la producció industrial es va reduir dràsticament. La des- ocupació va afectar quasi totes les classes socials. Molts empresaris es van Arrúïnar, però els obrers, empleats i tècnics van ser els més afectats, ja que els aturats no cobraven cap subsidi de desocupació. La crisi econòmica va tenir una ràpida repercussió mundial perquè molts països depenien del crèdit nord-americà, que es va veure interromput en aquestes circumstàncies. Aquesta generalització de la crisi es coneix amb el nom de gran depressió. Per la seua intensitat, durada i abast, aquesta crisi va ser la pitjor de les patides fins llavors pel sistema capitalista. La seua fase més aguda va abastar del 1930 al 1932, encara que les greus dificultats econòmiques i polítiques no van arribar a superar-se en tota la dècada i va desembocar, finalment, en la segona Guerra Mundial.
a Europa, les nacions més perjudicades van ser la gran bretanya, àustria i Alemanya, que van experimentar efectes similars als patits per l’economia nord-americana, com per exemple: pèrdua de valor dels mercats borsaris. Reducció de la producció industrial. Fallida de xicotetes i mitjanes empreses. Baixada de preus i salaris. Augment alarmant de la desocupació.
s EUA: el 1933, el president roosevelt va proposar un pla de xoc, conegut com new deal, per a rellançar l’economia. Proposava la intervenció de l’estat, la qual cosa implicava el foment d’obres públiques, subvencions a empreses, control de la banca i una major assistència social. Alemanya: va ser el país europeu més afectat per la crisi econòmica. El 1926, més de sis milions d’alemanys estaven desocupats, la qual cosa va portar greus repercussions socials i alçaments obrers, i va portar al fet que alguns sectors demanaren un govern fort. El 1933, el partit nacionalsocialista obrer alemany (partit nazi)
Va arribar al poder amb la promesa de mesures radicals per a retornar a Alemanya la seua prosperitat. La gran bretanya: malgrat tenir més de tres milions d’aturats, l’estat no va intervenir en l’economia i es va limitar a devaluar la lliura un 25 % i a canviar la seua tradicional política de lliurecanvisme per la del proteccionisme econòmic. Amb la devaluació, la lliura va perdre part del seu valor enfront d’altres monedes estrangeres. A canvi, la devaluació va afavorir les exportacions i va dinamitzar el mercat interior.
ss va quedar al marge de la crisi, aïllada dels països del sistema capitalista. França va impulsar una política de deflació reduint les despeses i mantenint altes taxes d’interés. També van baixar els salaris. L’imperialisme japonés va veure en una futura guerra la solució als seus problemes econòmics i demogràfics. El Brasil, l’Argentina, Xile, l’índia, malàisia o austràlia van patir una reducció dràstica de les seues exportacions, vinculades a 





rincipis de la democràcia van triomfar, en un primer moment, en finalitzar la primera Guerra Mundial. Els nous estats que van sorgir de la fragmentació dels imperis derrotats van incorporar aquests principis com a base de la seua convivència. A Alemanya, amb el suport de l’esquerra, es va proclamar la república de weimar (1919-1933), la constitució de la qual preveia el sufragi universal, la igualtat efectiva entre l’home i la dona, i una àmplia declaració de drets.
molts dels règims democràtics europeus van ser substituïts per fórmules polítiques de caràcter totalitari. La crisi de les democràcies en la dècada del 1920, el sistema democràtic parlamentari va entrar en crisi. Les causes d’aquesta crisi van ser variades: economicosocials: crisi econòmica del sistema capitalista, que a Europa es va manifestar tant en la crisi de la postguerra (1919-1923) com en la depressió iniciada el 1929. Una conseqüència directa va ser el creixement de la desocupació i de la misèria. Enfortiment dels sindicats obrers, que va espantar les classes mitjanes i les va tornar partidàries de solucions totalitàries.
polítiques: inestabilitat política dels nous estats. Bona part d’aquesta inestabilitat va ser provocada per les revoltes obreres i l’aproximació del moviment obrer als diferents partits comunistes de cada país. Por creixent al fet que el model soviètic s’estenguera per Europa. En alguns països van cobrar auge els partits pròxims als moviments obrers, alguns dels quals eren d’ideologia comunista, com la lliga espartaquista Alemanya. Rebuig de la burgesia tradicional a l’entrada dels partitsobrers en el parlament. Ideològiques: ruptura de la confiança en la raó humana, la ciència i el progrés, com a conseqüència del trauma bèl·lic.


gims totalitaris enfront de la crisi dels règims democràtics, en països com itàlia, Espanya, Portugal i Alemanya es van desenvolupar règims totalitaris que compartien algunes característiques comunes:
ionalisme radical: afirmació de la superioritat de la pàtria i de la raça, la qual cosa va donar lloc a ideologies xenòfobes. Règim de partit únic: prohibició de la resta de partits i negació del pluralisme polític. Líder únic o dictador: exaltació del líder infal·lible com a cap o guia de l’estat. Estat corporatiu: enfront de la concepció liberal de la societat com una suma d’individus que expressen les seues demandes polítiques, el feixisme sostenia que la societat havia d’organitzar-se en agrupacions o corporacions dirigides per l’elit de la societat. Bel·ligerància contra les institucions internacionals. Autarquia: fort control estatal de l’economia per a aconseguir un país autosuficient respecte a l’exterior. Defensa de l’irracionalisme: exaltació de la violència, culte a la guerra i a la joventut, a la força… aquest corrent de pensament potenciava els impulsos vitals, l’absència de límits i el voluntarisme individualista. Antiliberalisme: derogació de les constitucions liberals i dels drets de l’individu, supeditat als interessos del poble i de l’estat. Anticomunisme: interclassisme, uníó de tots els patriotes per a superar la lluita de classes defensada pel marxisme. Antifeminisme: es recolzava en el patriarcat c


'1921, Benito Mussolini va fundar el partit nacional feixista (pnf) i es va constituir com a líder o cap, anomenat duce. El moviment feixista va anar captant el suport d’amplis sectors socials i va estendre la idea de la necessitat de renovar itàlia. El 1922, els camises negres —nom amb el qual es coneixien les milícies paramilitars del moviment feixista— van emprendre la marxa sobre Roma. Davant de les promeses i amenaces de Mussolini, el rei víctor Manuel iii li va encarregar la formació d’un nou govern. Després de la presa del poder, Mussolini va desmantellar les institucions democràtiques per a exercir un creixent control ideològic, polític i social. El 1925, després de l’assassinat del diputat socialista matteotti, a les mans de milícies feixistes, el parlament va ser dissolt i es va donar pas a la dictadura feixista. L’estat va passar a controlar la política, l’economia, les organitzacions socials i els mitjans de comunicació. La vaga va ser declarada il·legal i l’oposició, en la clandestinitat, va ser tenaçment perseguida. La crisi del 1929 va repercutir sobre itàlia fent caure la producció i augmentant l’atur. La resposta de l’estat feixista va ser una política d’obres públiques i, més enllà de les seues fronteres, iniciar una expansió imperialista a etíòpia. Gràcies a això, l’aparell de propaganda difonia una imatge d’itàlia com a gran potència preparada per a una futura confrontació mundial. Ja en la dècada del 1930, la itàlia de Mussolini es va aliar amb l’Alemanya de Hitler; les dues nacions acabarien combatent en el mateix bàndol durant la segona Guerra Mundial. El nazisme alemany malgrat les esperances que va despertar a Alemanya el nou règim democràtic de la república de weimar, les seqüeles de la guerra i les pesades càrregues econòmiques imposades pel tractat de versalles van empobrir el país fins al límit de la misèria. Aquestes dificultats van propiciar un violent clima polític i social d’on va sorgir el partit nacionalsocialista obrer alemany (nsdap), que seria conegut com a partit nazi. El seu líder era Adolf Hitler. L’any 1923 va ser crític per a Alemanya. L’enorme inflació va portar el país a una situació sense eixida. La crisi va ser aprofitada per membres del partit nazi per a dur a terme el putsch de munic, un intent fallit de colp d’estat. Hitler, que encapçalava la temptativa, va ser jutjat i empresonat. Per a evitar l’enfonsament d’Alemanya, les potències vencedores en la guerra van concebre un pla d’ajudes que va aconseguir reactivar l’economia i retornar la confiança internacional. Així va ser possible la reconciliació entre Alemanya i frança, de manera que, el 1926, Alemanya va ser admesa en la societat de nacions.
 crisi del 1929 va tenir una immediata repercussió a Alemanya per la dependència excessiva de la seua economia respecte a la dels EUA. La fallida de bancs i indústries va tornar a sumir Alemanya en la misèria; la desocupació es va disparar i la tensió social va afavorir l’ascens del nazisme. La crisi va afeblir la república de weimar. En les eleccions parlamentàries, cap partit va aconseguir la majoria, de manera que, el 1933, el president de la república, hindenburg, va designar Hitler com a primer ministre d’un govern de coalició. Una vegada en el poder, el nazisme va començar a desmuntar el sistema democràtic i a imposar la dictadura. Entre el 1933 i el 1934, Hitler va passar de ser cap d’un govern constitucional a dictador amb plens poders. A la mort del president hindenburg, Hitler va instaurar un nou ordre, el iii reich, amb què va assumir la presidència, la cancelleria i el comandament de l’exèrcit. A través del seu aparell de propaganda, en mans de goebbels, el règim nazi va potenciar l’exaltació de la raça ària i va reprimir durament els opositors al nazisme. Al juny del 1934, les ss, cos d’elit nazi, van dur a terme un atac contra les sa, una organització nazi sota el comandament d’ernst röhm, que pugnava pel poder dins de l’organització. La major part dels líders de les sa van ser assassinats en el que es coneix com la nit dels ganivets llargs. Fundada el 1936, la gestapo va operar com a policia política amb plens poders per a perseguir els dissidents i internar-los en camps de concentració. Els primers van ser oberts el 1936. La política expansionista de Hitler el va portar a reclamar i envair sistemàticament territoris europeus confrontants amb Alemanya (àustria, els sudets…), davant de la tolerància de frança i la gran bretanya. Finalment, aquestes potències no van acceptar que Hitler envaïra polònia el 1939, la qual cosa va desencadenar la segona Guerra Mundial. Les bases de la ideologia nazi la ideologia nazi es basava en una sèrie de principis: adhesió a un líder indiscutible, el führer (‘el guia’). Superioritat de la raça ària sobre les altres. Necessitat d’expansió d’Alemanya cap a l’est europeu per a aconseguir el seu «espai vital», aquell que garantira els recursos i el territori que, segons la propaganda nazi, Alemanya necessitava per a la seua població. Antisemitisme, pel qual els jueus no tenien dret a la nacionalitat Alemanya, ni a exercir càrrecs públics o professions liberals. Revengisme contra frança i rebuig del «dictat» de versalles.

ntisemitisme, que ja estava present en la societat, va ser una de les bases ideològiques del règim nazi. Es va plasmar en les lleis de nuremberg, aprovades durant el congrés del partit nazi del 1935

Entradas relacionadas: