Accions morals

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 15,42 KB

 

Moltes de les coses que fem les duem a terme de manera automàtica.
Són accions automàtiques i inconscients.
N’hi ha d’altres que també són automàtiques, però conscients.
Aquesta mena d’accions que són conscients, però gairebé automàtiques, les anomenem habituals.
Imaginem que abans de fer totes aquestes accions automàtiques inconscients o habituals haguéssim de pensar com les hem de fer i desprès decidir fer-les... Al cap de poca estona d’haver-nos llevat, ja estaríem esgotats.
Aquestes deliberacions que responen a una decisió les podríem anomenar actes deliberats.
Com acabem de veure, en alguns hi ha una certa reflexió prèvia i en d’altres aquesta gairebé no existeix, els primers són deliberats explícits i els altres, deliberats implícits.

No tots els dilemes són de la mateixa mena ni tenen la mateixa importància. Fixem-nos d’entrada en quines conseqüències pot tenir cada una d’aquestes accions. En principi estudiar o no (a) ens pot comportar un seguit de conseqüències molt més importants que les d’anar a peu o amb autobús (b). Tampoc semblen gaire importants les conseqüències de saludar o no el veí (c); tanmateix, si mai no saludo els meus veïns, serè reprovat socialment. Els fet de marcar o no la targeta (d) dependrà de si sóc descobert; en canvi si dic una mentida (e) ningú no em renyarà i en principi tampoc no tindrà conseqüències externes negatives, llevat d’un cert malestar amb mi mateix si crec que no dir la veritat no està ben fet.
Les accions del tipus (b), que podríem qualificar d’instrumentals. Les del tipus (c) de socials. Les del tipus (d) les podríem qualificar de jurídiques o legals. Les del tipus (e) són les pròpiament morals.
Què fa que una acció sigui qualificada de moralment bona o moralment dolenta?

  • Només poden tenir qualificació moral aquelles accions fetes de manera conscient i lliure.
    Però, normalment, tampoc en aquest sentit la llibertat i la consciència de moltes accions no són tan fàcils de calibrar.
  • En segon lloc, sols tenen caràcter moral aquelles accions que siguin considerades pel mateix subjecte com a bones o dolentes.

D’entrada, direm que els principis morals se’m presenten amb aquestes característiques:

  1. Obligació de ser acomplerts. Encara que jo sàpiga escriure bé, no em sento obligat a fer-ho.

  2. Incondicionalitat

    Segurament ningú considera il·lícit que algú s’esforci a escriure bé només perquè li posin una bona nota, o per guanyar una premi o sentir-se elogiat. Les promeses no es compleixen per aconseguir una altra finalitat, sinó simplement perquè cal complir-les i prou.

  3. Universalitat

    Quan estem convençuts que una cosa és moralment bona o dolenta, és perquè creiem que ha de ser així i que tothom ho hauria de considerar igual.

En les nostres accions, la nostra forma de vestir, tal com fem les coses, etc. Expressem els nostres gustos, les nostres preferències, les nostres valoracions. I aquestes es tradueixen en normes de conducta, que són les guies de la nostra acció. Perquè valorem l’amistat, la família o els estudis, ajustem la nostra conducta a unes normes determinades.
De vegades algú simplement ens mana o ordena alguna cosa. En aquests casos, només es tracta d’ordres, mandats o imperatius  que ens indiquen el que hem de fer en un moment donat.
Les normes són molt diverses i es poden agrupar tot formant conjunts, reglaments o codis.
Les regles dels jocs i els esports indiquen el que es pot fer o no en practicar-los. En una operació tècnica o en el muntatge o funcionament d’un aparell, se’ns indica com s’ha de fer aquesta operació. En les relacions socials, donem mostra de cortesia i deferència envers els altres. Les autoritats han establert un comportament de vianants i conductors per mitjà del codi de circulació. Quan col·loquem els adjectius en el mateix gènere que el nom que acompanyen, respectem una norma gramatical. Els diumenges al matí, els creients van al temple cristíà per complir un precepte religiós. Podríem esmentar altres tipus de normes: quan fem certes activitats de manera habitual parlem d’usos o costums; quan fem una cosa servint-nos d’experiències passades, ens cenyim a una norma de prudència.


Qualsevol norma orienta la nostra acció en una direcció concreta. Però no totes ho fan de la mateixa manera. Hi ha normes que ens permeten fer coses: permissions; d’altres que ens obliguen a fer-les: obligacions; i un tercer grup de normes que ens prohibeixen fer alguna cosa: prohibicions.

Quan vaig per la vorera, circulo per la dreta. Tots ho acostumen a fer normalment, però podríem no fer-ho. És convencional.
A Espanya, el sol surt al matí i no pas al migdia, i no ho podem canviar. És natural.

A més de convencionals, les normes són relatives.
Relatiu és contrari d’absolut:
Diem que una cosa és absoluta si té una validesa sense condicions; diem que una cosa és relativa si la seva validesa depèn de certes condicions. Abans hem dit que les normes no es donen separades, sinó que formen codis.
I és a l’interior d’un codi concret on les normes adquireixen la seva validesa.
Una tercera característica de les normes és el caràcter impositiu: imposen fer alguna cosa, o no fer-la, o fer-la d’una certa manera. Per això diem que les normes són obligatòries.

En general, les normes impliquen la possibilitat d’una Sancíó.
Aquesta pot ser de diferents tipus, segons que la norma infringida pertanyi a un codi o a un altre.
Tradicionalment els actes deliberats s’anomenaven actes humans.
Avui només s’entén per acció aquests actes en què un subjecte o agent fa alguna cosa amb la intenció d’interferir en l’esdevenidor extern.
En tota acció deliberada podem distingir diversos moments: hi ha un moment de coneixement i reflexió sobre les diverses possibilitats que se’m presenten per a la realització dels meus desitjos, i hi ha un altre moment en què em poso en marxa per assolir l’objecte del meu desig.

Veiem que els éssers humans tenim una pluralitat de desitjos perquè les nostres necessitats són molt variades i tot sovint molt complexes, som éssers de mancances. Hi ha algunes necessitats sense la satisfacció de les quals és impossible viure, se les denomina necessitats primàries, mentre que d’altres, que s’anomenen necessitats secundàries, són en principi prescindibles des d’un punt de vista biològic, tot i que segurament no ho són des d’altres punts de vista.


Deliberar vol dir analitzar atentament els pros i contres de la realització d’una acció determinada i reflexionar sobre quines conseqüències pot tenir significa també parar atenció en quins mitjans són més adients per assolir les finalitats  que ens proposem.
La deliberació acostuma a conduir a la presa de decisions, es a dir, a la determinació de fer l’acció.
Decidir és tenir la intenció de fer o no fer allò sobre el que s’ha deliberat.
Execució:Consisteix a posar-se en marxa per obtenir allò que necessitem, desitgem o preferim. En conseqüència, tota l’acció deliberada i decidida va acompanyada d’altres accions més elementals. Les decisions poden representar fer alguna cosa, però també poden significar no fer alguna cosa o ometre-la; una omissió decidida és una de les formes possibles de l’acció.
El moment de l’execució ve seguit d’una situació afectiva i d’una avaluació dels resultats. Si amb la meva acció he obtingut el que esperava, em sento satisfet; si només he assolit parcialment els meus desitjos o el desig s’ha frustrat perquè de cap manera he arribat al meu propòsit, a més de la insatisfacció, és el moment d’analitzar què ha fallat. En tot cas és convenient avaluar l’acció per aprofitar els èxits a fi de repetir-los i tenir presents els fracassos a fi d’evitar-los, si és possible.
Racionalitat de l'acció:Significa tenir bones raons en el pla de les creences o els coneixements; significa també dilucidar els millors mitjans entre els possibles per assolir els objectius proposats i, en tercer lloc, significa aclarir els fins per adoptar la millor elecció possible. Tenir creences racionals vol dir tenir capacitat per analitzar quins són els mitjans més adients per als fins que ens hem proposat, obtenir la màxima informació possible per poder superar les dificultats que es puguin presentar i, finalment, eliminar fins on sigui possible l’error en el raonament i la ignorància evitable.


Perquè hi hagi racionalitat en l’acció també fa falta l’adequació dels mitjans que utilitzo als fins que em proposo, que els mitjans siguin coherents i proporcionats als fins. La racionalitat de les creences i la racionalitat dels mitjans formen part del que s’ha anomenat racionalitat instrumental, que calcula quins són els mitjans més adients per reeixir i assolir uns fins proposats, però no considera, avalua ni qüestiona els fins. Per tant, perquè l’acció sigui racional, cal que també hi entri en consideració la racionalitat de fins, és a dir, cal considerar si els fins proposats són els millors, si hi ha bones raons per preferir uns objectius a uns altres.
Podem dir dels valors i les normes morals que regeixen a la nostra societat: no els hem triat, ni se’ns ha demanat el parer; però els podem rebutjar de ple, passar-ne o assumir-los críticament o si apareixen normes o valors contraposats, calibrar-los i acceptar aquells que ens semblin més raonables. En això consisteix la llibertat moral.

Es distingeix de la llibertat física, que ens permet moure’ns i desplaçar-nos, etc. Ser lliure físicament sols significa que no hi ha impediments en la nostra actuació. El contrari de la llibertat física és la coacció física. La llibertat moral exigeix la llibertat física, però no s’hi identifica. 
 Tampoc no es pot identificar amb la llibertat psicològica.
Algú és lliure psicològicament quan no se sent interiorment coaccionat per res, quan els seus desitjos brollen de manera espontània i quan actua perquè li agrada o se sent bé fent-ho.
La llibertat psicològica depèn dels sentiments i les emocions.
La llibertat moral surt de la convicció racional, actuar en conseqüència i assumir la responsabilitat.

Es parla de llibertat de consciència, de llibertat de la voluntat.
Aquesta és la llibertat moral. Representa un cert grau d’independència, de capacitat de triar i decidir; significa un grau d’autonomia.
La responsabilitat és una conseqüència de la llibertat: ens podem demanar comptes del que fem lliurement i n’hem de respondre.

Els hàbits que configuren el nostre caràcter moral els anomenem virtuts o vicis, segons siguin objecte de valoració moral positiva o negativa, respectivament. La virtut es defineix com l’”hàbit o la disposició per fer el bé, per actuar d’acord amb la intenció moral”. Una persona virtuosa és aquella que aconsegueix desenvolupar aquells hàbits que l’hi permeten acostar-se al màxim possible a l’ideal d’humanitat, de persona. No sols fa bé les coses sinó que fa el Bé.

Els hàbits morals.
Naixem amb certes propensions o tendències, però de la nostra voluntat, del nostre esforç i de la nostra dedicació depèn que les transformem en autèntiques virtuts, en l’exercici del bé, a ser excel·lents éssers humans de manera continuada en els diferents aspectes de la nostra existència i al llarg d’aquesta.


En última instància només davant de nosaltres mateixos, davant de la nostra consciència moral, haurem de respondre dels nostres actes. Justament en aquesta responsabilitat radica el fonament de la moralitat.
La nostra personalitat és tot allò que hem incorporat al llarg de la vida, i bona part d’això és el resultat de les nostres petites decisions, que van conformant el nostre caràcter.
Històricament s’ha intentat fonamentar l’obligació moral de les accions humanes de diverses maneres. Molts filòsofs han pretès que la racionalitat és el fonament de la moralitat de les nostres tres accions. Segons ells, de la mateixa manera que hi ha una raó teòrica també hi ha una raó pràctica.

Hi ha hagut altres filòsofs que han posat en dubte aquest suposat fonament racional de la moralitat.
S’acostuma a argüir, contra aquesta concepció, que plantejar la moral com aquella forma de la vida que afavoreixi els nostres propis interessos és tergiversar l’essència mateix de la moral, una de les característiques de la qual, és la universalitat.

El nostre caràcter està format per certes predisposicions congènits, és a dir, per unes inclinacions a actuar i sentir d’una manera determinada, i per un conjunt d’hàbits adquirits amb els nostres esforços conscients o amb l’exercici continu de determinades accions que al final formen part de la nostra naturalesa.A més d’una personalitat i un caràcter psicològics, tenim un determinat caràcter moral.
Tots el que adquirim forma una personalitat clarament reconeixedora i identificable pels altres.
Els hàbits que configuren el nostre caràcter moral els anomenem virtuts o vicis, segons siguin objecte de valoració moral positiva o negativa, respectivament.Una persona virtuosa és aquella que aconsegueix desenvolupar aquells hàbits que l’hi permeten acostar-se al màxim possible a l’ideal d’humanitat, de persona. No sols fa bé les coses sinó que fa el Bé.
Els hàbits morals.
Naixem amb certes propensions o tendències, però de la nostra voluntat, del nostre esforç i de la nostra dedicació depèn que les transformem en autèntiques virtuts, en l’exercici del bé, a ser excel·lents éssers humans de manera continuada en els diferents aspectes de la nostra existència i al llarg d’aquesta.

Entradas relacionadas: