3. Com arriba Descartes a la certesa “ Penso llavors existeixo”?

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,23 KB

 

La seva filosofia es basa en el coneixement humà, crean aixi la teoria del coneixemnt. Rebutja la filosofia escolàstica i aristotèlica. S’inspira en les matematiques per desenvolupar un metode que aporti certesa a l’esperit huma. Tindrà per certes nomes aquelles ideas que és mostrin clares(presentats a la concienca)i distintes(ben analitzades). La recerca del coneixement parteix del dubte. 3 motius del dubte: -poca fiabilitat dels sentits -confussió entre el somni i el dia- geni maligne.
Es possible dubtar de totes les percepcions dels sentits ja qu ens poden enganyar, no sabem si estem sominat o estem desperts. D’aquests grans dubtes sorgeix una certesa que ni en somnis es possible dubtar de les veritats matematiques 2+2=4 un quadrat 4 costats. Es possble dubtar que es coneixen aposteriori pero no de les que es coneixen a priori ja que son inates. Ningú ens diu que es impossible estar sotmesos a un Déu maligne. Si el Déu maligne menganya aleshores existeixo i si m’enganyo a mi mateix també existeixo, el dubte ens porta a pensar per tant si penses existeixes, da’qui la seva frase si penso existeixo (cogito, ergo sumo)


El fet de pensar ens mostra que existim, aquesta es la primera veritat que troba i marca l’inici de la seva filosofia. El subjecte sel coneix com a substancia pensant on s’accepta com a verdader tot allo que es presenti de forma clara i distinta. Les anomenades ideas innates, no porcedeixen de l’experiencia i destaca la idea de que Déu es perfecte. Pero no es pot accepatr qualsevol idea que se li presnti com a correcte. El geni maligne no ens pot fer dubtar de la propia existencia però si algunes veritats que semblin evidents.
Descartes ha de probar que no existeix un geni maligne sinó que l’home amb l’ajuda de la raó sap que Déu es bo. Desc fa dos proves per comprobar que Déu existeix: cosmologica i antologica. Probocat aixi que la propia existenia de Déu fa desapareixer el geni maligne. Déu es una subsatncia pensant infinita i que l’home es una substancia pensant finita. No accepta els sentits com els que ens comuniquen el verdader coneixement sinó que el verdader coneixemant es el pensament. Així ho explica en l’exemple del tros de cera.


Dualisme: només per l’enteniment podem tenir certesa que existeix un món material i les seves característiques. Les ideas adventícies son aquelles que ens arriben de fora i representen coses. El que imaginem son representacions del món material: 3 ideas: un mateix - Déu - objectes materials. Déu seria el responsable de l’engany que les ideas procedeixen de ocses exteriors. Existeixen coses externes i materials almanys tantes percebem amb claretat i distinció. Només existeix una substancia pensant i extensa que es Déu i es la causa de la existencia del món exterior. Segons Descartes existeixen qualitats primaries i secundaries, només podem tenir en compte les cualitats primaries pq poden ser matematizades, en canvi les veritats secundaries solament son percertible per les sentits, gust, olor i per lo tant son subjectibles.


Mecanisme cartesia: la substancia extensa es la naturalesa formada per materies amb moviment que es manté constant i te unes lleis que el regeixen. Inercia, direcció, conservació. Mecanisme: cosidera que els animals són maquines perque segueinx les tres lleis. El món es una gran maquina que segueix aquestes lleis. La raó trinfa sobre l’experiencia.  Es presindeix de l’experiencia sensible i reconstruint la realitat de manera racional amb ajuda de les matematiques, es a dir, tot es pot reduir en punts, ja no fan falta els sentits i no cal imaginar perque es una raó pura.


Problema de comunicació de les substancies:Descartes te dificultats per explicar com interectuen en l’home el cos i l’anima. Els animals no son més que partícules materials que es mouen igual que el cos huma pero a més a més el humans tenim esperit. El cos ocupa un espai i es extens. El cos es una maquina. Hi ha d’haver un punt d’uníó entre cos i anima, Descartes creu que aquesta uníó es traba al cerbell, exactament a la glandula pineal. La solució que dona al problema crea grans discussions.

Entradas relacionadas: