Tuson
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Lengua y literatura
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,38 KB
1) Segons Tuson una imatge val més que mil paraules serà sempre un excepció perquè les imatges seran fets puntuals a la nostra vida quotidiana i només s’utilitzaran en el cas que la paraula no en sigui útil. Per exemple: una senyal de tràfic que ens indica que no podem anar a més de 40 és una situació puntual, i aquí la senyal sí que val més que mil paraules. No ens dóna la informació completa. 1) En primer lloc, realment la imatge amb la societat que vivim és imprescindible; la imatge, encara que sigui molt important podríem viure sense ella, ja que tenim la paraula i amb ella podem donar informació completa d’allò que volem dir i la imatge sempre ens donarà una informació limitada mai completa. I per tant sense paraula però amb la imatge no podríem viure. A més, a través de la imatge no podem descriure tots els fets de la vida humana i a través de la paraula sí. Per exemple, com pots explicar la bondat amb imatges? 1) La diferència és que la paraula és més complexa, mentre que la imatge dóna una informació puntual i ens dóna un fragment de la informació, la imatge és més simple i concreta (una fotografia). 2) La desaparició de l’escriptura no significa cap tragèdia perquè l’escriptura no va aparèixer fins fa molt poc de temps comparat amb l’existència de l’ésser humà, llavors això significa que l’ésser humà sí que pot sobreviure sense l’escriptura. Actualment hi ha molt e pobles que viuen sense escriptura i sobreviuen. Sí que seria una tragèdia, però, per a la gent que sí coneix l’escriptura ja que haurien de renunciar moltes coses on participa l’escriptura com documents d’un jutjat. 3) Perquè dóna a entendre que no tots el humans som iguals, que n’hi ha millors que altres. Fa un judici de valor en positiu, de molta transcendència ètica i de propietats permanents; i això sempre implica una discriminació, ja que partiríem de la base de que hi ha dos grups de persones: els que tenen la capacitat de fer literatura i els que no. Quan, segons Tuson, tots, millor o pitjor, tenim la capacitat de fer literatura. 3 ) Segons Tuson, la frase no és certa, perquè ser poeta no és una qüestió genètica, igual que no ho és ser químic, metge, advocat, entre d’altres coses. Arribem a ser el que som mitjançant els coneixements que anem adquirint al llarg de la nostra existència amb el treball, esforç i circumstàncies en el que es trobem. Per tant “el poeta no es fa, neix” es fals, el poeta, simplement, es fa. 4) No està tot permès perquè les llengües serveixen per comunicar-se i per tant tots els parlants d’una mateixa llengua s’han d’ajustar a unes regles i tots hi hem d’estar d’acord. Perquè això sigui possible hi ha d’haver una regulació d’aquestes normes i un estament lingüístic que les doni a conèixer. En aquest cas seran les acadèmies de la llengua (RAE, IEC) que regulen els canvis de les llengües segons les necessitats i circumstàncies dels parlants en cada moment. 4 ) Segons Tuson els joves parlen com a joves. Per a un adult parlen malament perquè no hem terminat la nostra maduració lingüística. Un nin de 5 anys no sap parlar bé respecte al adults que han acabat la seva maduració lingüística però en fa gràcia, no com els joves, que ens dóna ràbia. No sempre parlaran així, de la mateixa manera que maduraran com a adults, maduraran lingüísticament. 5) Des de que naixem tenim una identitat personal a nivell històric que ens diferencia de la dels altres éssers humans. Tothom quan neix, té adherit una història personal irrepetible. Aquesta història cadascun la podem explicar a través de les llengües i en el moment en que el donam a conèixer ens assegurem la identitat personal en el temps. Quan som petits no som conscients de la nostra pròpia història però podem reunir informació en el moment en el que ens fem conscients d’aquesta història. A mesura que es creix, cada vegada més, a través de les llengües, expliquem les nostres vivències i les persones d’edat avançada són capaços d’explicar tota la seva història a través de la llengua que parla.Però la dimensió interna de la llengua ens assegura la identitat personal en el temps inclús després d’haver mort perquè persones que ens han conegut continuaran parlant de la nostra història personal. 5) Partint de la base que quan aprenem una llengua ens basem en coses concretes (quan som petits “aigua, mamà, papà”). A mesura que l’aprenentatge de la llengua va evolucionant aquests noms comuns ens serveixen per construir frases completes i a més per fer una classificació del vocabulari si avancem més encara en el coneixement de la llengua serem capaços de manera oral o escrita de expressar-nos a través de seqüències de fets (històries llargues) per donar a entendre allò que volem dir utilitzant les paraules classificades per camps semàntics (per exemple: el camp semàntic de l’assignatura de química no és el mateix que el de història, però no tindrem que fer un esforç per canviar d’un camp semàntic a un altre, ho fem automàticament). La llengua, per tant, ens acompanya tota la nostra vida i dóna suport al pensament que és una funció del cervell.