Tirant

Primera part: Tirant a Anglaterra
Després d'explicar la història del comte Guillem de Varoic, retirat de la
vida cavalleresca i reclòs en una ermita, ens és presentat el nostre
cavaller, que topa amb l'ermità de manera accidental: Tirant, juntament
amb altres gentilhomes de Bretanya, s'ha desplaçat a Anglaterra per
assistir a les festes del casament del rei amb la finalitat de rebre l'ordre de
cavalleria. En el camí, a causa del cansament, es queda ressagat i s'adorm
damunt del cavall. Aquest s'aparta del camí i prenent una senda s'endinsa
en el bosc fins que arriba a un prat on hi ha l'ermità, que casualment es
delecta en aquell moment amb la lectura del tractat de cavalleria del segle
XV Arbre de batalles d'Honoré de Bouvet. L'ermità amaga la seva
identitat i, a petició de Tirant, l'adoctrina sobre la cavalleria llegint el
llibre, que li regala en acomiadarse'n.
Tirant, reunit novament amb els seus companys, va a Londres. I de retorn
a Bretanya, passa novament per l'ermita amb el propòsit d'explicar-li les
festes i magnificències de la cort, tal com li havia promès en partir. Ara
Tirant és el narrador i descabdella davant del comte-ermità la riquesa, la
pompa i la vistositat de les festes que s'hi han celebrat. En acabat, l'ermità
l'interroga sobre els fets de cavalleria que s'hi han esdevingut i Tirant
calla humilment i s'aparta del lloc discretament. Serà Diafebus, el seu
cosí, qui convertit en narrador ens far saber els fets d'armes de Tirant,
proclamat el millor cavaller de les festes. Després tots s'acomiaden de
l'ermità i tornen a Bretanya.
Aquesta part és una ampliació de la novel·la inacabada del mateix Joanot
Martorell, Guillem de Varoic, ara posada al servei de la història de Tirant,
i s'inspira clarament, d'una banda en el Guy de Warwik anglonormand i
de l'altra en el text de Ramon Llull, Llibre de l'ordre de cavalleria. És,
doncs, una barreja de novel·la cavalleresca i de llibre doctrinal sobre la
cavalleria. Des del punt de vista global del llibre, constitueix l'etapa de la
formació cavalleresca del personatge que només en aquesta part és el
cavaller singular que combat individualment: teòrica, amb l'exposició dels
principis de la cavalleria llegits per l'ermità, i pràctica, amb la narració
dels nombrosos combats en què participa i dels quals sempre surt
vencedor. I d'altra banda ens dóna una mostrai gairebé només ho fa en
aquesta part detalladamentd'alguns aspectes de les cerimònies i
formalismes de la cavalleria del s. XV: tornejos, combats a ultrança,
festes, etc.
És, de totes, la part més diferent, la més greu i seriosa. Tot i així, no és
difícil advertir de seguida que ens trobem davant d'un llibre força original
i diferent dels llibres de cavalleria tan en voga durant l'Edat Mitjana. Amb
dos exemples, a part el fet que Tirant és un cavaller excel·lent, però és
ferit sovint i les victòries, sempre sobre un sol cavaller, són costoses i
difícilsn'hi haurà prou: l'episodi amb Kirieleison Muntalbà i la batalla
amb l'ala. Quant al primer, val la pena remarcar el procés de degradació
burlesc a què Martorell sotmet aquest cavaller gegantí començant pel
nom, que sembla que s'hagi de menjar el món i, en canvi, mor
ridículament, plorant amb desconsol, d'un atac d'ira. Pel que fa al segon,
és interessant adonar-se que Joanot Martorell transposa aquí un dels
episodis habituals de les novel·les de cavalleria: la lluita del cavaller amb
la fera; però si en aquells llibres la fera és un drac, una serp de tres caps,
o, tot al més, un lleó, aquí, en canvi, és un gos per molt gran i ferotge
que sigui, i la batalla s'acaba a mossegades (i Tirant no és el que
mossega menys!), El canvi hi és evident. Daltra part, el sensualisme,
característica de la qual parlaré més endavant, comença a apuntar en la
novel·la amb l'episodi del fermall de la Bella Agnès: Tirant l'hi demana i
ella l'hi atorga dient-li que el prengui ell mateix. Per descordar-l'hi, per
força li ha de tocar els pits, cosa que ella consent (¿o no li ho ha dit
precisament per això?) i ell fa de molt bon grat.
Tirant torna a Bretanya fet cavaller, lloat, experimentat i famós.
Segona part: Tirant a Sicília i a l'illa de Rodes
Assabentat per un missatger que el Soldà del Caire, amb l'ajut dels
genovesos, ha posat setge a l'illa de Rodes i que si no rep ajuda es perdrà
inevitablement, Tirant compra una galera i decideix anar en socors dels
assetjats. Al mateix temps, Felip, infant del rei de França, jove grosser i
mig beneitó, aconsellat per un servidor de la seva confiança, decideix
embarcar-se d'amagat a la nau de Tirant i emprendre aquesta aventura.
Arribats a Sicília, s'estan alguns dies a la cort. Felip i la infanta del regne,
Ricomana, s'enamoren i Tirant mira d'afavorir aquests amors i concertar
el seu matrimoni. Però Ricomana sospita la beneiteria del príncep i no es
deixa convèncer amb facilitat, i decideix posar-lo a prova. Felip actua
com li és propi, fent bajanades, però Tirant, amb la seva gràcia i habilitat,
esmena puntualment les seves rucades No obstant això, la princesa no
queda convençuda i ajorna la decisió fins que tornin de Rodes. Tirant,
Felip i el rei de Sicília s'embarquen vers l'illa i socorren la ciutat Allí,
Tirant, mitjançant un estratagema enginyós d'un mariner seu, aconsegueix
fer fugir els moros. Després van en peregrinació a Terra Santa, on Tirant
rescata molts captius, i tornen a Sicília. De retorn a la cort siciliana, la
infanta sotmet novament a prova el príncep francès, sempre amb els
mateixos resultats (Tirant no se separa mai del seu costat i evita que les
faci massa grosses), i Ricomana, cansada i desitjosa de saber com és
realment Felip, fa cridar un filòsof de Calàbria. Finalment, malgrat els
consells del filòsof, Ricomana decideix esposar se amb Felip, gràcies a un
equívoc: li para una última prova i Felip, accidentalment, sen surt bé i la
princesa treu conclusions equivocades. És el conegut episodi de l'agulla.
Després s'embarquen en un estol cristià contra els infidels i recorren les
costes sarraïnes victoriosament, i retornen a Sicília.
La novela·ja ha agafat definitivament la seva fesomia militar-caballeresca,
realista, faceciosa i sensual, i ha esdevingut mediterrània.
Argumentalment gira a l'entorn de dos eixos: l'aventura militar del setge
de Rodes (de ressonàncies històriques) i les escenes cortesanes dels amors
de Felip i Ricomana, en una cort de Sicília totalment inventada. I d'altra
part, ha aparegut un dels altres elements característics de l'obra:
l'humorisme. Menció a part mereix l'episodi del filòsof de Calàbria,
interpolació inspirada en la interpretació dels somnis del bíblic Josep i en
un conte de Les mil i una nits, a través del Novellino italià del s. XIII.
Tercera part; Tirant a l'Imperi Grec
Tornat a Sicília, el rei rep una lletra de l'Emperador de Constantinoble en
què l'informa que els turcs han envaït l'Imperi i assetgen la ciutat, i prega
a Tirant que el socorri. El rei posa a la seva disposició naus, armes i
homes, i Tirant s'embarca amb la seva gent. En arribar a Constantinoble
és rebut amb honors i se li encomana la capitania de l'exèrcit imperial.
Immediatament coneix la princesa Carmesina i s'enamoren com dos
file:///C|/Prova/Joanot/html/Tot_obra.html (5 de 16)28/01/05 22:36:31
tirantloblanc_obra
col·legials, i Tirant li revela el seu amor amb un enginyós joc amb un
mirall. En aquest moment entra en escena la Viuda Reposada, dida de la
Princesa, que enamorada secretament de Tirant farà i desfarà per intentar
separar-los.
Ara, aconsegueix que Carmesina s'enutgi amb Tirant pel seu atreviment.
Tirant surt de Constantinoble i venç els turcs dues vegades, demostrant la
seva vàlua com a militar i estratega. Entretant, el duc de Macedònia,
envejós de Tirant fa tot el possible per enutjar-lo: el menysprea, intenta
capitanejar una sedició en l'exèrcit i fins arriba a enviar un escuder a
Constantinoble acusant Tirant de traïció. Durant la campanya militar,
Diafebus va a la ciutat i intenta afavorir els amors del seu capità i cosí, i
envia, més tard, un escuder per informar l'Emperador de la gran victòria
que ha obtingut Tirant, amb la qual cosa es desemmascara l'insidiós duc
de Macedònia, que mor en una batalla. Els turcs, vençuts, es rendeixen a
Tirant i un dels seus ambaixadors, Abdal-là Salomó, aconsella els senyors
cristians (els consells són trets del Familiarum rerum, XII, 2, de Petrarca).
Diafebus va a la ciutat, portant els presoners, i, apaivagats els recels de
Carmesina, Diafebus i Estefania, filla del vertader duc de Macedònia, es
declaren el seu amor i es casen secretament. Vista la situació de les seves
tropes, amenaçades de sedició per l'actuació del duc, l'Emperador es
trasllada personalment al camp acompanyat de Carmesina i Estefania, i
presencia la gran batalla contra els turcs, en la qual Tirant obté una
esclatant victòria, producte, tant del seu valor com de la seva astúcia i
coneixements militars, i és ferit. Mentre les tropes de l'Emperador, amb
ell al capdavant, corren per la terra reconquistant viles i castells, Tirant i
Diafebus s'entrevisten secretament amb Carmesina i Estefania, a la
cambra de la Princesa, gràcies a la complicitat d'Estefania. Aquesta
trobada és espiada atentament per la donzella Plaerdemavida que
lendemà relata, amb el posat entremaliat i innocent de qui explica un
somni amb tota intenció, el que ha vist a les astorades Estefania i
Carmesina. A partir d'aquest moment, Plaerdemavida jugarà un paper
determinant en els amors dels dos joves. Finalment l'Emperador i
Carmesina tornen a Constantinoble. Tirant venç per mar l'estol del gran
Caramany que venia en socors dels turcs, i després es dirigeix a
Constantinoble, duent els presoners. Allí, mentre l'Emperador delibera la
resposta a les propostes de pau que han fet el Soldà i el Gran Turc Tirant
intenta, sense gaire èxit, anar més avant en els seus amors. Després
d'algun temps, l'Emperador organitza unes lluïdes festes amb motiu de
respondre als ambaixadors dels infidels. En aquestes festes apareixen el
rei Artús i la seva germana Morgana (episodi que té clares referències en
la Faula de Guillem de Torroella). I abans no tornin els cavallers al camp
de batalla, Diafebus i Estefania es casen de debò. Tothom està content
menys Tirant, que no pot aconseguir els seus propòsits amorosos per la
resistència casta de la princesa i, sobretot, per l'acció constant de la Viuda
Reposada que malparla d'ell. Han de partir, però abans, instigat per
Plaerdemavida i amb la seva complicitat, Tirant intentarà retre el castell
de l'honestedat de Carmesina, amb un engany. És una de les escenes més
plaents, atrevides i divertides de la novel·la. Tirant es mostra esporuguit,
indecís i tímid, i, no cal dir-ho, tampoc aquesta vegada va més enllà dels
jocs amatoris. De resultes d'aquest intent, Tirant acabarà estirat tan llarg
com és al jardí de palau amb la cama trencada, i a la cambra de Carmesina
tothom, espasa en mà, buscarà una rata inexistent.
L'exèrcit torna al camp i Tirant resta a Constantinoble immòbil al llit. El
seu escuder Hipòlit va cada dia a palau per dur cartes d'amor de Tirant a
Carmesina. Un d'aquests dies, Hipòlit, que està enamorat de l'emperadriu,
és requerit per ella i després de moltes vacil·lacions troba ardiment per
confessar li el seu amor. L'Emperadriu s'encén de passió. Tirant es
recupera lentament i freqüenta Carmesina. Finalment es casen
secretament, tot i que Carmesina deixa ben clar fins on arribarà aquest
matrimoni, mentre no es formalitzi. Però la Viuda Reposada, més gelosa
que mai, decidida a torbar definitivament les seves relacions, s'enginya un
terrible engany i fa creure a Tirant que Carmesina manté relacions sexuals
amb el seu hortolà, negre i musulmà.. Tirant, que ha cregut veure-ho amb
els seus propis ulls, decebut, trist, engelosit i irat, mata lhortolà i
emmalalteix: perd el desig de viure. Recuperat mitjançant l'enginy d'una
vella jueva, decideix embarcar-se per tornar al camp de batalla. Abans
que parteixi, però, Carmesina, que no entén el capteniment de Tirant,
després d'haver intentat infructuosament de veure'l, envia Plaerdemavida
a la nau per saber el motiu d'aquest canvi d'actitud inesperat. Allí
Plaerdemavida li descobreix l'engany de la Viuda i la innocència de
Carmesina, i Tirant es lamenta amargament per la seva poca fe en la
Princesa i s'irrita contra la Viuda, però abans que pugui fer res, la mar
s'enfelloneix i la tempesta s'endú la galera del port, la condueix a la deriva
i la fa sotsobrar en les costes del nord dÀfrica. Tirant i Plaerdemavida,
cadascun pel seu costat, atenyen la platja i salven la seva vida.
Com es pot veure, aquesta és la part central de la novel·la; és la més llarga
i hi apareixen definitivament tots els seus elements característics: escenes
bèl·liques i cortesanes, humor, sensualisme, erotisme; en un marc de
ficció presentat amb voluntat realista. Argumentalment gira a l'entorn de
dos eixos: els episodis militars, per mar i per terra, de la campanya contra
els turcs en defensa de Constantinoble, i els episodis amorosos, centrats
sobretot en la relació Tirant-Carmesina (però referits també a Diafebus-
Esfefania i a Hipòlit i l'Emperadriu), amb la participació de dos
personatges decisius: Plaerdemavida, afavorint-la, i la Viuda Reposada,
destorbant-la i tractant de fer-la fracassar.
Quarta part: Tirant al Nord d'Àfrica
Tirant és recollit, com a captiu però amb generositat, pel Cabdillo de los
Cabdillos, un gran senyor de regne de Tremissèn. Aquest el vesteix,
l'alimenta i el tramet a un castell del seu fill, on és carregat de ferros i
tancat a la presó. Entretant el rei Escariano, desitjós de casar-se amb la
filla del rei de Tremissèn, ataca el regne i posa setge al rei. El Cabdillo,
fugint de la batalla, arriba al castell del seu fill. Aquí treu de la presó
Tirant i li demana ajuda, convençut que és un cavaller valent i bon
coneixedor dels fets d'armes. Tirant immediatament es posa a la seva
disposició i comença a combatre les tropes del rei Escariano; amb la seva
astúcia i experiència, aconsegueix trencar el setge i rescata el rei i la seva
filla, i fortifica la ciutat de Tremissèn. Al cap de poc, mentre Tirant i el
Cabdillo són en una altra ciutat del regne, Escariano, gràcies a la traïció
d'un jueu de Tremissèn pren la ciutat, mata el rei i s'endú la seva filla a un
castell inexpugnable. Tirant, en saber-ho, conhorta les tropes del rei mort i
es disposa a vèncer Escariano i rescatar la Princesa; cosa que farà
mitjançant un estratagema, gràcies a la participació d'un albanès que,
seguint les seves instruccions, enganya el rei Escariano i facilita lentrada
al castell de les tropes de Tirant. La Princesa de Tremissèn, alliberada,
requereix d'amors Tirant, però ell es manté fidel a Carmesina i la rebutja
amb suavitat i cortesia, i aconsegueix que es faci cristiana. El rei
Escariano, al seu torn, no tarda, després d'un breu adoctrinament, a seguir
les petjades de Maragdina i abraça també la fe de Tirant. I després d'ell
són milers els musulmans que, seguint el seu exemple, prenen el
baptisme. Entretant, Tirant té notícia que alguns dels homes que
l'acompanyaven en la galera són captius i els redimeix, i combat amb els
altres reis moros. Gairebé a punt d'haver conquistat tot el nord d'Àfrica,
Tirant assetja una ciutat. Els assetjats, veient-se perduts, trameten la seva
senyora acompanyada d'altres donzelles a Tirant per demanar-li
clemència. Entre les donzelles, vestida a la morisca i sense ser reconeguda
va Plaerdemavida, que després del naufragi va ser recollida per un vell
moro i més tard va entrar al servei de la senyora de la ciutat.
Plaerdemavida, sense descobrir-se, suplica generositat a Tirant, li retreu la
seva poca pietat, quan ell s'hi nega, i, castigant-lo, li recorda el seu passat
i li revela l'estat en què es troba l'Imperi i la seva estimada Carmesina, a
punt de caure en mans dels turcs. Tirant, sentint-la i ignorant la seva
identitat, es torba del tot i es desmaia. Recobrat, Plaerdemavida es
descobreix i Tirant lacull amb gran alegria i perdona els de la ciutat.
Mentre Tirant continua la seva campanya victoriosa per terres africanes,
Plaerdemavida li recorda constantment la situació de l'Imperi i l'insta a
tornar-hi i defensar-lo dels turcs. Finalment, Tirant envia ambaixadors i
vitualles a l'Emperador i es prepara per anar en el seu socors. Abans, però,
esposa Plaerdemavida amb el seu cosí, el senyor d'Agramunt, a qui dóna
el regne de Fes. I conquistada tota la morisma, s'embarca vers
Constantinoble amb els exèrcits moros, ara cristians, que ha conduït per
Àfrica.
Aquesta part, més retòrica i eixuta que l'anterior, se centra sobretot en la
campanya militar de Tirant en terres musulmanes. Per al meu gust, és la
part menys atractiva de la novel·la, en què desapareixen bona part dels
aspectes que li són essencials i la fan més entretinguda, realista i
divertida, tot i que conté força informació sobre lart militar de l'Edat
Mitjana. Laltre element argumental, aquest totalment irreal,
desproporcionat i inversemblant, és la conversió de milers d'infidels a la
religió cristiana. A la fi, la novel·la recupera els seus fils argumentals
fonamentals, els amors de Tirant-Carmesina i l'alliberament de
Constantinoble amb la reaparició de Plaerdemavida.
Cinquena part: Tirant torna a lImperi Grec
Abans de salpar, tramet el cavaller Espèrcius com a ambaixador al regne
de Sicília. Espèrcius, després d'informar el rei dels propòsits de Tirant,
torna al nord d'Àfrica; però quan hi arriba, lestol de Tirant ja ha partit; el
segueix i naufraga davant duna illa pràcticament despoblada, en la qual
desencanta una donzella en forma de drac. Aquest és lepisodi més
meravellós i fantasiós de tota la novel·la; absolutament innecessari i
encabit a repèl dins de la trama de la narració, i tret dels Viatges de
Mandeville.
Tiralit arriba a Constantinoble. La Viuda Reposada en saber-ho, plena de
temor, es mata. El capità, a trenc d alba, envesteix per sorpresa les naus
dels turcs i les fa preses. Després els talla la fugida per terra i socorre la
ciutat. Mentre els turcs estan en aquesta angoixosa situació, sense poder
retirar-se i sense poder rebre ajuda, Tirant tramet Plaerdemavida a la
ciutat i negocia amb els turcs la rendició.. I immediatament es dirigeix a
Constantinoble, formalment per informar l'Emperador de les propostes de
pau, però amb l'esperança secreta d'entrevistar-se amb Carmesina.
Aquella mateixa nit, Plaerdemavida enganya novament la Princesa i fa
entrar Tirant a la seva habitació, amonestant-lo que sigui valent i coratjós,
i venci la batalla. Aquesta vegada, malgrat la resistència i els precs de
Carmesina, Tirant entra al castell i aconsegueix la fi que en amor es pot
aconseguir. Ja era hora! L'Emperador accepta les propostes del Soldà i
Tirant recupera l'Imperi i allibera Diafebus i altres cavallers, captius dels
turcs. I l'Emperador, agraït, li dóna la seva filla per esposa, en pagament
als seus serveis, amb plaer dels dos amants, i el fa cèsar i hereu de
l'Imperi. Tirant emprèn la conquesta final dels nuclis més resistents i fins i
tot de terres veïnes, i es prepara per tornar triomfalment a Constantinoble.
Però aquest retorn i el matrimoni tan esperat amb la Infanta no seran
possibles; estant a la ciutat d'Andrinòpolis, Tirant emmalalteix greument i
mor després de fer testament i d'escriure una lletra de comiat a la seva
estimada. Coneguda la trista nova, tothom plora i es lamenta
desconsoladament, sobretot l'Emperador i, és clar, la seva Carmesina, en
una de les escenes amb més vigor de tota la novel·la. No s'han acabat,
però, els infortunis; mentre es preparen les exèquies de Tirant, mor
l'Emperador, totalment trasbalsat per la mort de Tirant i el desconsol de la
seva filla, i Carmesina, traspassada de dolor, fa testament, rep els
sagraments i mor amb beatitud ajaguda en un llit, entre els cossos de
Tirant i del seu pare. La novel·la arriba al final: Hipòlit, hereu de Tirant,
es casa amb l'Emperadriu i és proclamat nou Emperador, i fa enterrar
dignament els cossos de Tirant i Carmesina.
Aquesta última part torna a tenir les dues línies argumentals acostumades:
armes-amor; hi reapareix el sensualisme, la gràcia i l'atreviment de la
segona part en les escenes eròtiques, i el seu to alterna entre el greu i
seriós dels afers de la guerra, el fresc i viu de les escenes amoroses, i
l'adolorit i vigorós dels planys de la desconsolada Carmesina.
El seu millor mèrit és, sens dubte, el final, apartat dels habituals «es van
casar, van ser feliços i van regnar amb prosperitat», que, val a dir-ho,
devia ser una gran temptació . En definitiva, Joanot Martorell actua com
un gran novel·lista de notable personalitat i amb materials de diversa
procedència: literaris uns, procedents de la historiografia els altres, i
molts de la directa observació de la realitat, ens ofereix un llibre
versemblant, ric, complex, variat i divertit.