Tipus de textos

TIPUS DE TEXTOS:Text expositiu, tot i que pertany al gènere de les columnes d?opinió: observem que hi ha pocs elements de modalització i hi predominen els trets i l?estructura més aviat expositius.Característiques dels textos expositius.Trets bàsics dels textos expositius-Tenen una finalitat informativa. -La relació entre l'emissor i el receptor suposa que comparteixen coneixements previs.-Es refereixen a alguna realitat, no són de ficció.-No hi ha marques de temps, o són neutres (a diferència dels textos narratius).-No hi ha personatges protagonistes ni "fets" narratius.-La informació pot anar acompanyada de gràfics i esquemes.-El contingut del text expositiu, la informació que transmet, pot ser reduïble a un resum o esquema. .-.La informació que donen els textos expositius ha de ser ordenada Marques externes per reconèixer un text expositiu Els textos expositius tenen diverses marques externes que ens ajuden a llegir-los:-La informació s'hi presenta ordenada en paràgrafs. Un paràgraf és el fragment d'un text separat per un punt i a part. El contingut d'un paràgraf ha de tenir una certa unitat, ha de girar entor d'un sol punt o idea principal. -Cada paràgraf té una funció específica: introduir el tema, donar un exemple, plantejar un problema o oferir-ne la solució, assenyalar una causa i un efecte, comparar dos aspectes, explicar les característiques d'un objecte o d'un fenomen, seqüenciar els fets o fases d’un fenomen, cloure un tema... La posició d'un determinat paràgraf en el text ens pot ajudar a predir quina informació hi trobarem.-Sovint s'encapçala el text amb un títol, i alguna part, amb un subtítol. -De vegades s'utilitzen diferents tipus de lletres: negreta, subratllada, cursiva o itàlica..., per destacar algun concepte important. -Alguns textos expositius van acompanyats de gràfics, esquemes, taules estadístiques o quadres, que complementen la informació o la resumeixen per a una millor comprensió.4. Organització d'un text expositiu Una de les característiques més destacades dels textos expositius és que la informació hi pot estar organitzada seguint un determinat esquema o estructura.Podríem comparar els textos expositius a diverses taules amb una estructura diferent. Com si uns mateixos elements estiguessin disposats de maneres diferents, de tal manera que en resulta una estructura diferent essent el mateix objecte. En els textos expositius passa el mateix: la manera com es troben distribuïts els elements informatius dóna lloc a textos amb unes estructures diferents.De totes maneres, cal dir que un determinat text expositiu presenta diversitat d’estructures i no es regeix només per una de sola. Generalment cada paràgraf segueix un determinat esquema en funció del que es vol dir i de la manera com es vol presentar la informació.Les principals estructures bàsiques en què s'organitzen els paràgrafs dels textos expositius són les següents:Enumeració o descripció: Se'ns dóna informació sobre un tema en particular o sobre les característiques d´aquest tema o del context-Seqüència o col.lecció: S'exposa en grup un cert nombre d'idees realcionant-les entre elles.Problema-solució: se'ns presenta un problema o un interrogant i una solució o una resposta.Casualitat: Hi ha una relació de causa a efecte.Comparació: Es confronten dos fenòmens, objectes o éssers, entre ells; es consignen les diferències i les semblances.Aquest text es explicatiu perquè: Es didactic degut a que vol explicar que i qui eren els prerafaelites. Això es una ampliacio de un text que parla sobre els prerafaelites i aquí t'explica qui son i que fan. Utilitza recursos grafics com la negreta i la cursivaNo preten convencer de res sobre els prerafaelites.narratius:(fragment d?una novel·la) amb elements descriptius. La particularitat del text rau en el fet que la narració es fonamenta en el curs del pensament de la protagonista.-------Cursiva- per a marcar mots d?una altra llengua citats dins un text en català(bokmål, nyrosk)- per a marcar el nom d?un periòdic (AVUI)Cometes:- : per a marcar una certa ironia o un ús aproximat dels mots(clàssic); per a reproduir una citació dins un text (Fader [...]).- „ „: per a introduir el significat o la definició d?un mot.----ens expliquen els fets d'una persona (o més).Te la funció d'explicar des d'un punt de vista determinat, una història, situada en un espai de temps i en un lloc concret: què passa, quan passa, per què passa, on passa...Exemples: Orals: narracions orals, rondalles, telenovel·les... Escrits: novel·les, contes, cròniques, repotatges, dietaris, autobiografies... Estructura: Introduccio. Complicació. Avaluació i reació. Resolucio. Moralitat. Recursos o caracteristiques: Us de frases predicatives, verbs d'acció, connectors que expresen temps i causa, verbs en passat, adverbis i locucions de temps. La preséncia obligatoria d'un protagonista fix obiga a utilitzar recursos com la sinonímia lèxica i textual, l'el·lipsi o la referència. Observacions: No s'ha de confondre la història o argument, amb la narració i el tema.EXEMPLE:Resum d'un llibre.Explica desde un punt de vista una historia sobre un romà.Es el resum d'una historia.descriptius: ens expliquen com és un lloc o una persona..és dir amb paraules com és una situació, un objecte, un lloc, una persona, determinats sentiments, etc. És una tipologia textual molt utilitzada, lelement bàsic de la qual és ladjectiu.Pràcticament tota obra narrativa conté una part descriptiva. A les novel·les, la descripció es presenta combinada amb la narració, de la qual es diferencia perquè aquesta ens mostra levolució (verbs dacció, en passat) o desenvolupament duna història, mentre que a la descripció, el temps sol ser absent (verbs que indiquen situació i estat, en Present i Imperfet). Pot ser objectiva, si reflecteix la realitat. Però, de vegades, les descripcions poden estar fortament impregnades de subjectivitat, fins al punt que lobjecte descrit i la manera com el presenta lautor tenen molt poc a veure. En aquest sentit, això es fa molt palès quan, en descripcions des de punts de vista múltiples, els narradors ens presenten un mateix personatge o fet de maneres molt diferents.argumentatius: ens volen convèncer d’alguna cosa o donar-nos una opinió.Tenen la funció de convèncer algú que manté una opinió contrària amb un discurs coherent i justificable.Exemples:Orals - oratòria judicial, sermó, debats, col·loquis. Escrits - articles d'opinió i editorials, cartes al director.Estructura: Introducció - enuncia un tema i en dona la opinió. Intercanvi d'arguments: proves. Conclusio: idea central o tesi. Recursos o caracteristiques: Conectors - d'ordre, de causa, de conseqüencia i d'oposició. Signes de puntuació - cometes, guionets. Verbs - en present o condicional. Normalment, de tipus:dir, creure, pensar... Recursos retòrics: citacions d'autoritats, metàfores, antítesis, repeticions, interrogacions retòriques... Obsevacions:Cal no confondre'l amb el text persuasiu, que correspon al llenguatge de la publicitat o dels mitigs politics. EXEMPLE:Una carta al director.Aquest textes argumentatiu perquè:Vol convencer de que es posin mides drastiques en contra de el soroll que fan les motos.Hi ha una intoducció:una conclusió:Hi han verbs en present com - creec.Hi ha el verb ceure.Hi ha una interrogació retorica

Elements de la comunicació En el mecanisme de la comunicació han de figurar els següents elements: - EMISSOR: és qui origina intencionadament el missatge. - RECEPTOR: és qui rep el missatge. - APARELL EMISSOR I APARELL RECEPTOR: els òrgans de fonació i d'audició, en el cas del llenguatge oral. - MISSATGE: informació que es vol transmetre. - CANAL: és el mitjà físic per a transmetre el missatge. És la via per la qual circulen els missatges. - CODI: conjunt de signes i de regles que en determinen i en prescriuen l'ús. El codi ha de ser conegut pel transmissor i el destinatari, però no cal que tots dos posseesquen la mateixa quantitat de coneixements. REALITAT O EL CONTEXT: les coses del món, els fets, el que un pensa... Com que qualsevol missatge ens remet a un context, aquest es converteix en el punt de referència del transmissor i el destinatari. Com diu Serrano: el context és la situació en què el missatge és produït per l'emissor i interpretat pel receptor.És necessari per a una correcta interpretació del missatge. D'altra banda, el FEED-BACK és un tipus d'informació procedent del receptor com a resposta al missatge rebut i que té una influència sobre el comportament subsegüent de l'emissor origina

ORACIÓ SIMPLE I ORACIÓ COMPOSTA
L'oració simple està formada per un subjecte [S] (sintagma nominal) i un predicat [P] (sintagma verbal).
Maria[S] no vol anar a la festa [P]. Posseeix un únic verb (o perífrasi verbal) i està constituïda per una SN i un SV. Semànticament expressa un pensament o judici----Quan en una oració hi ha més d'una estructura de S + P (subjecte + predicat), parlem d'oració composta:Josep [S] duu la comptabilitat [P] i jo[S] m'entenc amb els clients [P].

La variació lingüística és el fenomen que dóna compte dels usos diversos d'una llengua, els quals depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa. És objecte d'estudi de la sociolingüística. Les varietats lingüístiques es contraposen a l'estàndard de la llengua.Tipus:Segons aquests factors, tenim els tipus de variació següents:-Varietats històriques (temps) o diacrònica-Varietats dialectals (espai) o diatòpica-Varietats socials (grup social) o diastràtica-Varietats funcionals o registres(situaciócomunicativa) o diafàsica-Varietats geogràfiques.Factors que influeixen en l'elecció d'una determinada varietat-Edat: els joves tendeixen a usar més els registres informals, tenen un argot propi i creen més neologismes -Sexe: les dones tendeixen a usar una parla més propera a l'estàndard-Procedència: cada zona té un dialecte propi -Professió: hi ha professions amb un lèxic propi especialitzat -Nivell d'estudis: a més estudis, més ús dels registres cultes o formals -Situació comunicativa: que marca si la parla ha de ser formal o col·loquial, és el factor que més influeix -Canal de comunicació: l'escrit acostuma a demanar més formalitat -Grau de literarietat: inclou recursos literaris i para més atenció a la llengua La norma i l'estàndard-Llengua normativa: model de llengua que sorgeix a partir del procés de normativització, dut a terme per especialistes i sancionat per una autoritat normativa.-Normativització lingüística: fixació del codi lingüístic, a partir de la selecció de les formes més comunes de la llengua en els nivells fonètic, morfosintàctic i lèxic.-Estàndard: varietat lingüística poc marcada per trets temporals, geogràfics o socioculturals i que aporta menys informació per a determinar l'origen dels parlants. És a dir, és la varietat que neutralitza la variació lingüística. Es basa en la llengua normativa. La seva funció és facilitar la comunicació entre parlants de dialectes diversos. S'utilitza en els àmbits d'ús relatius als usos formals i públics de la llengua, s'ensenya a l'escola i es difon a partir dels mitjans de comunicació i en l'ús públic. Admet un cert grau de variació dialectal (modalitats de l'estàndard), més en l'oral que en l'escrit.---És la varietat menys marcada pels trets temporals, geogràfics i socioculturals; es basa en la llengua normativa no en els registres informals; necessari en els usos públics (mitjans de comunicació i audiovisuals), i en l'ensenyament a les escoles. Segons Aina Moll, una llengua mancada d'ús públic i d'ensenyament a les escoles no pot assolir les característiques ni realitzar les funcions d'una varietat estàndard, ni aconseguir l'adhesió de la comunitat lingüística i seria, doncs, un estàndard en potència. En els usos d'idiomes normalitzats, l'estàndard s'ha divulgat i s'ha assumit sense problemes; però no ocorre el mateix en llengües com el català on s'ha produït situacions de diglòssia i de substitució lingüística. En aquests casos, la llengua pròpia ha estat relegada a usos familiars i informals, mentre que per als usos públics i formals s'ha hagut de recórrer a l'estàndard d'una altra llengua. Per aquesta raó, estàndard ;inscriu en el procés de normalització de l'ús públic de la llengua i és imprescindible per a donar resposta a les necessitats comunicatives dels mitjans de comunicació.

El fenomen de la variació lingüística en el cas català
El català, com totes les llengües naturals del món, està sotmés al fenomen de la variació lingüística. Ara bé, els complexos avatars històrics que ha experimentat la comunitat lingüística catalana així com la peculiar situació sociolingüística actual són factors que han entrebancat sovint la comprensió d’aquest fenomen de diversitat lingüística.
La normalització lingüística ha de ser l’objectiu últim que cal assolir per entendre el fenomen de la variació lingüística com un factor enriquidor i no com argument segregador d’alguna varietat geogràfica ni com un argument que justifique l’abandó de la llengua per una suposada inexistència de registres adequats.

La variació lingüística. Varietats i registres En què consisteix la normalització lingüística? consisteix a organitzar les funcions socials d'una llengua que es troben en unes condicions externes canviants. Un canvi social comporta un canvi sociolingüístic, és a dir, s'alteren les normes d'ús d'una llengua i la seua forma lingüística. Aleshores el que cal fer és: establir noves formes d'ús; incorporar canvis necessaris dins la forma lingüística per tal que s'adeqüen a la funció social. FASES DE LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA El primer pas d'aquesta normalització és la normativització. La llengua ha de resoldre totes les necessitats comunicatives de la societat on es desenvolupa i s’ha de mostrar com un instrument adequat per a la comunicació entre parlants de grups socials i geogràfics diferents, alhora que ha d’adaptar-se a les diverses situacions comunicatives. Per això cal una codificació, és a dir, una selecció de les formes comunes de la llengua, que s’eleven a la categoria de norma. La llengua normativa és el model de llengua que sorgeix a partir del procés de normativització, dut a terme per especialistes i sancionat per una autoritat normativa (en el cas del català, l’Institut d’Estudis Catalans). La normativització consisteix en: A. La codificació (selecció) La fixació del codi lingüístic, a partir d’una selecció de les formes comunes en tots els nivells de la llengua. Hi ha dos tipus de selecció: a) selecció externa: consisteix a eliminar totes aquelles estructures, mots i expressions alienes, perquè la llengua ja en disposa de genuïnes. b) Selecció externa: consisteix a triar elements morfosintàctics, lèxics i fonètics més generals o de més tradició literària.B.L'elaboració consisteix a ampliar els recursos formals i a dotar d'una complexió terminològica que servirà per a camps especialitzats de la vida social i d'una sèrie de recursos estilístics. Es produeix el vocabulari especialitzat, se solucionen problemes referents a l’expressió de conceptes i fets propis d'una determinada activitat. EL cultiu es refereix al vessant connotatiu de la llengua i està orientat cap a recursos expressius que necessiten determinats discursos: literaris i científics i comunicatius. La llengua codificada (resultat del procés de normativització), quan una varietat ha passat el procés de fixació gramatical. La codificació té com a objectiu aconseguir la unitat formal mitjançant la reducció de la variació a través d’una fixació ortogràfica en primer lloc i després lèxica i gramatical. C.L'estandardització Suposa el procés complet de creació i consolidació d’una varietat codificada, però ja no es preocupa únicament del nivell abstracte de formació d’un sistema lingüístic sinó de la utilització real d’aquesta varietat en tots els àmbits d’ús i de la seua acceptació, eficiència i adequació.