T.7

1.1.La consolidacio de la propietat privada de la terra:Els governs liberals del segle XIX. Especialment els progresistes, partien d'una nova concepcio juridica dels drets de propietat, ke implicaba la likidacio de les formes propies de l'antic regim( señoriu, mayorazgo) i la consolidacio de la propietat privada de la terra, com a element essensial de la nova organitzacio capitalista de l'economia. En les seues desicions van influir els greus problemes agraris, la resistencia dels llauradors a seguir pagant els vells drets feudals i la nesecitat ke sectors nous accediren a la propietat i estigueren interesats en el progres i la modernitzacio. La reforma agraria liberal va adoptar unes mesures despres ke el 1836 els liberals pujaren al poder, i l'objectiu principal de la kual era alliberar la terra de les traves ke posava l'antic regim al desenvolupament de la propietat privada i de l'economia de mercat. Principals mesures: abolicio de senyorius i els drets jurisdiccionals, la desvinculacio de la propietat privada i la desamortitzacio de les terres a mans de l'esglesia i els ajuntaments. Despres la terra passara a ser una mercaderia ke podia komprarse i vendres lliurement.Es va completar amb una altra serie de mesures(llei dapropiament, fi del privilegi bestiar, llibertat d'arrendaments..)
1.2.Els efectes de la reforma agraria:L'aboloicio dels señorius i dels drets jurisdiccionals no va significar la perdua dels drets sobre la terra dels antics señirs, la majoria dels kuals van poder tranformar els seus antics señorius en propietat privada. Molts llauradors aspiraven a poder aacedir a la propietat de la terra ke kultivaven, pero la majoria dels tribunals van decidir a favor de la noblesa, i nomes en el kas ke els llauradors tingueren documents de la propietat. Per tant, els llauradors van kedar lluires de rendes señorials, pero la situacio va millorar poc. Despres de la reforma, es van convertir en arrendataris assalariats i el problema de les jornalades es va fer mes greu.La desvinculacio de la terra i les desamortitzacions van permetre ke milers de propietaris eixiren al mercatt i van comportar una modificacio profunda de la propietat territorial. Com a resultat, s'avien incrementat i diversificat el nombre de propietaris.L'esperança del liberalisme progresista mijançant la desamortitzacio no es va aconseguir, perke van comprar terres els ki ja les tenien i els ki tenien recursos per adquirirles. Nous propietaris estaben interesats pre conseguir beneficis rapits i rendes segures ke per invertit en la terra. El fet ke la majoria dels compradors no foren els cultivadors directes han portat a considerar la desamortitzacio com una de les grans oportunitats perdudes per a fer una reforma en l'estructura de la propietat.La desamortitzacio no complira les esperances, xo va complir finançar la guerra contra el carlisme, paliar la greu situacio de la isenda publica, fomentar la contruccio del ferrocarril i posar una proporcio considerable de terra de cultiua mans d'individus ke tenien mes interes x augmentar els beneficis
1
.3.Els limits dels creixement agrari:La consecuencia mes importat de la reforma agraria liberal va ser l'augment de la rompuda de terres fins llavors no cultivades i es va aconseguir prescindir de les importacions de ceereals, i d'akesta manera es van aconseguir un creixement sostingut de la poblacio.La major expaniso de cultius es va produir en els cereals. El segon gran protagonista ava ser la viña, ke es va convertir en unn producte d'exportacio. Tambe es va extendre el cultiu de dacsa, i sobretot el de la creilla. En canvi, la ramaderia ovina va patir un retroces notable. Akesta ultima com a konsekuencia del descens de les exportacions de llana. En canvi v augmentar la cabany porcina. L'augment de la rpoduccio agricola es va aconseguir gracies a un increment de la superficie cultivada i no com resultat de la modernitzacio de les tecnikes de cultiu.El lent augment de la productivitat es pot atribuir a un marc natural poc favorable. Akest es el cas de les petites propietats de la submeseta nord i de Galicia, la produccio de les cuals era insuficient per alimentar una familia.La gran propietat, predominant a Castella-la Mancha, Extremadura i Andalucia, tampoc no va ajudar a millorar la productivitat. La inmensa majoria no estaba interesada en invertir per a kultivar millro, sino tna sols en l'obtencio de beneficis facils. Akesta sitiacio va frenar la innovacio agricola i va asumir els llaurados sense terra en unes condicions properes a les de subsistencia.

2.1.Creixement de la poblacio:La poblacio española va tindre un augment superior al 75%. La taxa de creixement va ser mes gran a la primera meitat i es va reduir a la segona. Les causes mes important de l'increment va ser la desaparicio de algunes epidemies, la millora de la dieta i l'expancio d'alguns cultius com la dacsa i la creilla. Pero el creixement demografic español va ser un dels mes baixos del continent.En relacio amb els paisos del nord d'europa, la natalitat española era la mes alta i la mortalitat era molt superior a la mijana europea. L'esperança de vida era de 34 añs mentre ke a Frnaça G.B o Suecio superava els 45. Totes akestes magnituds expliken el creixement limitat de la poblaico española. El manteniment d'una mortatalitat elevada va ser degut a les males condicions sanitaries i a l'impacte de les epidemies(colera, tuberculosi, febre groga) mala collita, fam i desnutricio. Durant el sXIX va continuar augmentant el pes demografic de la periferiaen detriment de l'españa interior, ke va tenir un augment de poblacio mes limitat. En la segona meitat del segle, el creixement a cataluña, valencia, murcia, canaries i el pais basc va ser mes gran ke el d'arago, la rioja, les dues castelles i navarra.


2.2.Exode rural i creixement urba:Al llarg del sXIX el proces d'urbanitzacio español va ser limitat. El creixement de les ciutats va ser constant, pero lent.Fins al 1860, les migracions internes van ser de poka magnitut, pero la poblacio rural va iniciar un exode rural lent ke va comprtar l'augment de la poblacio urbana. El creixement mes importatn es va produir a partir de l'añ 1850 a Madrid i a Barcelona.L'augment de les dimensions d'algunes ciutats va obligar a enderrocar les muralloes d'orige medieval i a programarne l'ampliacio amb plans de reforma urbana(eixamples). La tranformacio urbana va comportar un nou estil de copntruccio. Malgrat la urbanitzacio, al principi de segle XX, la majoria de la poblacio española continuava sent rural.2.3.Les migracions transoceanikes:La tensio entre l'augment de lapoblacio i les escases oportunitats d'ocupacio va obligar molts españols a emigrar a ultramar. L'entrada al mercat laboral d'un nombre mes gran de persones, la baixa kualificacio educativa de la poblacio i l'escasetat de tranformacios en l'agricultira ven tenir un paper rellevant en la desicio d'emigrar a altres continents x millorar les condicions de vida.El focus d'emigracio principal fou galicia, asturies, cantabria i les canaries. Tmbe cataliña va proporcionar un contingent migratori important kap a cuba. La destinacio + important era hispanoamerica, sobretot argentina, mexic, cuba i brasil. Mols españols van emigrar kap a america i fou per raosn laborals.

3.1.La industria textil catalana:A cataluña s'havia iniciat una manufactura textil incipient, les fabrikes d'indianes, ke a la darreria del segle havien augmentat la seua produccio i havien incorporat les primeres filadores mekanikes. Pero l'añ 1808, la guerra del Frances va frenar l'expancio. Despres del conflicte, l'augment de la produccio es va reprendre rapidament.
Les mesures liberalitzadores de la producio i el mercat ke van establr els governs liberals progressistes i la supresio dels privilegis gremilas van assegurar el lliure exercici de l'activitat industrial i van permetre la rapida mecanitzacio de la industria, en llocs com cataluña.
A mijans del segle XIX, laindustria textil catalana era la +important de la industrialitzacio española.//Proces de mecanitzacio:El proces de mecanitzacio del textil catala es va iniciar a partir del 1830, kuan es van instalar les primeres makines de vapor. La mekanitzacio va ser mes rapida en la filatura ke en el teixit, de manera ke, l'añ 1861 els teles mecanics no arribaben ni a la meitat del total. Les causes de la rapida mecanitzacio era l'escasetat de la ma d'obra. La manca de treballadors va comprtar l'augment dels salaris en unn moment d'abundancia de capitals de resultes de la repatriacio. Akest fenomen va incentivar la substitucio dels fusos manuals pels mekanics. La mekanitzacio no es va produir al mateix ritme pel ke fa al teixit, perke la makinaria era mes kara.El proces de mecanitzacio va suposar una disminucio dels preus de venda. Els preus mes baixos van estimular una major demanda, ke va augmentar amb la proteccio aranzelaria i amb la substitucio de les peces de llana per les de coto. Aixi, l'augment de la demanda va afavorir la produccio.//La consolidació i les limitacions de la indústria tèxtil:Les limitacions foren dues:-L'escassetat del carbó de la mineria catalana i les dificultats del transport per proveir-se d'hulla asturiana. Açò va estimular la proliferació de colònies industrials situades a la vora dels rius per a aprofitar l'energia hidràulica.-La feblesa del mercat espanyol (classes camperoles), suposava una gran demanda massa lligada a la producció agrària. Les industries tèxtils esdevingueren un sector que exigia constantment al govern la promulgació de mesures proteccionistes per a afrontar la competència dels teixits estrangers.//La fase de creixement de la indústria tèxtil es va veure afectada sols per la Guerra de Successió, a causa de la fam de cotó, que no es podia importar a Espanya matèries primeres.A partir de l'any 1874 es va iniciar una nova fase expansiva: a causa de la mecanització del teixit, la renovació de l'estructura industrial i el sorgiment de colònies industrials.El creixement de la indústria cotonera va aconseguir desplaçar, perquè era més qualitat i més barata, a la indústria tèxtil cotonera d'Espanya. Les dimensions del sector cotoner català van ser suficients per a industrialitzar Catalunya, però no per a arrossegar el conjunt de la indústria espanyola.

3.2.La indústria siderúrgicaLa siderúrgia va ser el sector que, en la segona meitat del segle XIX va acompanyar el sector tèxtil en el desenvolupant de la indústria. Estava molt lligat al desenvolupament de la mineria de ferro i del carbó, perquè les altes temperatures que calia obtenir en els alts forns, necessitaven aquest combustible//La primera siderúrgia moderna va tindre lloc a Andalusia i Màlaga. La producció siderúrgica andalusa va ser hegemònica a la península durant trenta anys. Va fracassar per l'ús de carbons vegetals davant de la dificultat per adquirir carbó de coc. Els costos elevats de la producció feren insostenible la competència amb zones que es podien abastar d'aquest mineral més fàcilment.Astúries es va convertir en el centre siderúrgic a Espanya. La producció del ferro va créixer ràpidament. A pesar que el volum absolut de la producció era reduït, la siderúrgia d'Astúries va mantenir la seua primacia fins a les darreres dècades del segle XIX.//L’hegemonia de Biscaia.A partir del 1876, amb l'arribada del carbó de coc gal·lès a Bilbao, es va consolidar la indústria siderúrgica al país Basc.La consolidació de l'eix comercial entre Bilbao i Cardiff, basat en l'exportació de mineral de ferro a GB i la importació del carbó gal·lès per al País Basc, va tenir un gran paper en la industrialització del P. Basc.Es van constituir les grans empreses siderúrgiques basques: Vizcaya, S.A Altos Hornos y Fabrica de Hierro y Acero de Bilbao. Més avant introduïren nova maquinària.3.3.La lenta expansió industrialDurant el darrer terç del segle XIX, Catalunya i el País Basc ja havien desenvolupat una estructura industrial moderna , assentada en la producció tèxtil i la siderúrgica.El predomini agrícola va fer possible que la indústria agroalimentària tinguera un paper rellevant, tenia un gran volum.A valència, els beneficis originats pel desenvolupament d'una agricultura d'exportació van estimular la creació d'indústries. A Aragó la davallada del tèxtil tradicional va obrir pas a la creació d'una indústria farinera. Madrid també va iniciar un cert dinamisme industrial amb la indústria tipogràfica i editorial com a sector capdavanter. Els sectors nous, com el metal·lúrgic i el químic, van anar guanyant terreny. En relació amb el procés d'urbanització cal fer esment de la indústria del gas. També va créixer la indústria química.




3.4.La producció mineraEntre els anys 1874 - 1914 va tenir lloc l'explotació massiva dels jaciments miners dels subsòl espanyol. L'augment de la demanda de carbó va ser afavorit per la màquina de vapor i el desenvolupament de la siderúrgia. A Astúries la minera del carbó va assolir un desenvolupament més gran a causa de l'abundància de recursos i de la facilitat per accedir al transport marítim.La mineria del ferro va ser un sector que va tenir una expansió important sobretot a partir de la difusió del convertidor Bessemer, que requeria un mineral sense fòsfor, que tenia el ferro basc.El mineral comptava amb que abaratia el transport també.L'auge de les exportacions va fer d'Espanya el principal proveïdor de mineral de ferro d'Europa.//La desamortització del subsòl:La Llei de Mines del 1868 va suposar la fi d'una rígida reglamentació de les concessions mineres i la liberalització del sector, que va iniciar l'explotació massiva dels jaciments espanyols. L'expansió de la producció minera s'explica per tres factors: l'augment de la demanda internacional, els avanços en les tècniques d'explotació i l'endeutament crònic de la Hisenda Espanyola.Entre els anys 1870 i 1913, l'explotació dels jaciments miners espanyols va créixer enormement. Van ser importants els de plom, coure, mercuri i zinc.
4. 4.El ferrocarril i el mercat:La xàrcia ferroviària a Espanya es va iniciar en 1855. amb l'aprovació de la Llei general de Ferrocarrils.Tres etapes:-La primera gran expansió 1855-1866 va suposar una mobilització de capitals molt superior, i la intervenció de companyies estrangeres.-La crisi financera del 1866 va suposar un període de paralització de la construcció davant de l'evidència de l'escassa rendibilitat que tenien les inversions ferroviàries. Acabada la fase de construcció, els ferrocarrils produïen escassos beneficis, el valor de les accions es va enfonsar.-A partir del 1873 es va iniciar una nova etapa constructiva, durant la qual es va completar el traçat de la xàrcia que havia quedat paralitzat.//Els efectes del ferrocarril sobre l'economia:La llei del 1855 va ser el referent normatiu de la construcció de la xàrcia i alguns dels seus aspectes van condicionar la història econòmica dels cent anys següents.En primer lloc es va consolidar una estructura radial de la xàrcia amb centre a Madrid, que va dificultar les comunicacions en les zones mes industrials.En segon lloc, va fixar una amplada de via més gran que el de la majoria de les línies europees, una decisió que va obstaculitzar els intercanvis amb Europa. Les causes d'aquesta decisió van ser de tipus tècnic: la possibilitat d'instal·lar calderes de vapor més grans per a augmentar la potència de les locomotores, que havien de superar pendents més pronunciats.En tercer lloc, la llei va autoritzar les companyies constructores a importar lliures aranzels duaners tots els materials necessaris per a la construcció de la xàrcia ferroviària.En quart lloc, l'estat subvencionava a les companyies (la majoria estrangeres) per km quadrat de via construït (açò dona lloc a un traçat "irracional").
4. 4.2.Les dificultats del mercat interior:Es van derogar els gremis per augmentar el nombre de productors, es van suprimir els impostos de pas i es van eliminar les taxes i els impostos indirectes sobre el comerç.Un altre element imprescindible va ser la creació d'un sistema de transports que permetera traslladar les mercaderies de les zones productores a les consumidores amb una rapidesa i un cost raonables.El ferrocarril va ser un instrument indispensable per a donar-li a Espanya un sistema de transport massiu, barat i ràpid, que poguera afavorir l'intercanvi de persones i de mercaderies entre les diferents regions i augmentar el comerç interior. L'energia de vapor es va aplicar també a la navegació.El problema principal per a l'articulació del mercat interior va ser el desenvolupament industrial escàs de moltes regions espanyoles, ja que tenien una economia agrícola, per tant, hi havia una manca de demanda.4.3.L'augment del comerç exterior:Durant el segle XIX, les exportacions van créixer a un ritme similar al del conjunt d'Europa, mentre les importacions ho feien a una taxa una mica més petita. Evolució dues etapes:-1815-1850, va ser de creixement modest, però sostingut.-1850-1900, de major augment per influència de l'expansió del comerç internacional.//Les exportacions més rellevants eren l'oli i el vi, i les importacions, els teixits de cotó i de lli. A la darreria del segle, el cotó en floca i el carbó havien esdevingut les dues importacions principals, mentre que en les exportacions, els minerals s'havien afegit als productes agraris, i hi figuraven també teixits de cotó.Les relacions comercials amb l'exterior es van veure alterades de resultes de la pèrdua de les colònies americanes, que eren socis comercials d'Espanya anteriorment. Aquestes foren substituïdes per França i GB.4.4.Lliurecanvisme i proteccionisme:La creixent vinculació a la resta d'Europa va ser inseparable del gran debat econòmic del segle XIX entre proteccionistes i lliurecanvistes. La política aranzelària d'Espanya va evolucionar des d'una primera etapa de lliurecanvisme a una altra de proteccionisme.Aquesta política proteccionista va obstaculitzar la vinculació amb el mercat internacional.Espanya va fer un notable esforç de liberalització del comerç exterior, seguint unes pautes semblants a les de bona part de la resta d'Europa.
4. 5.1 Hisenda i deute públic:En 1845, el govern liberal va impulsar una reforma fiscal (reforma Mon-Santillán) per eliminar les exaccions fiscals del privilegiats i augmentar la recaptació sobre la base de la igualtat davant de l’impost. La reforma va tenir les seus limitacions, perque els impostos directes no incloïen les rendes personals (ingressos mes grans de les hisendes públics dels països mes avançats d’Europa. L’Estat no va aconseguir augmentar la recaptació en els termes esperats, i la insuficiència dels ingressos va continuar sent un tret constant de la Hisenda espanyola durant el segle XIX.Les finances de l’Estat van perpetuar novament el dèficit de la Hisenda pública, que va haver de finançar per mitjà del crèdit exterior, sobretot per mitjà de l’emisió constant de deute públic fet que encara augmentava més el dèficit i provocava un endeutament continu. L’Estat va haver de declarar-se en fallida davant de la impossibilitat de complir el pagament d’interessos. Això va generar una escasa confiança dels prestador sinternacionals en la solvència de la Hisenda espanyola, de manera que els prèstecs es negociaven cada vegada en pitjors condicions per a l’Estat.5.2. El sistema financerLa Llei de bancs i societats de crèdit (1856) es considera el punt de partida de la modernització del sistema bancari espanyol. Amb anterioritat a aquesta data, els primers bancs coexistien amb institucions pròpies de l’Antic Règim (cases de banca i els prèstecs).El banc espanyol més gran era el Banco Espanyol de San Fernando creat l’any 1829 com a banc de L’Estat i d’emissió. Es van crear dos bancs més, el Banco de Isabel II i el Banco de Barcelona, i va començar la borsa de Madrid, amb la voluntat de finançar les noves empreses espanyoles per mitjà de l’estalvi privat. Es va crear el Banco de Espanya (1856) que va obtenir la concessió del monopoli d’emissió de billets. I el Banco Hipotecario, especialitzat en operacions de prèstec a llarg termini. Finalment, la industrialització basca va afavorir el sorgiment d’un sector bancari que donarà suport al seu finançament industrial. Així van nàixer el Banco de Bilbao (1856) i el Banco de Vizcaya (1902), que aviat es van expandir per tota Espanya.
5. PREGUNTA CLAU: PER QUÈ ESPANYA NO ES VA INDUSTRIALITZAR PLENAMENT EN EL SEGLE XIX?En primer lloc, cal tenir en compte la posició geogràfica d’Espanya que implicava costos de transport més elevats que en els països industrialitzats de l’Europa central. En conseqüència, la distancia era un desavantatge important, tant pel cost d’adquisició de les matèries primeres com per a les exportacions. Una altra de les causes principals està relacionada amb l’endarreriment agrari i l’escassa capacitat de compra de la immensa majoria de la població espanyola. Amb uns ingressos escassos, la major part dels llauradors havia d’emprar una part molt alta del seu salari en la compra d’aliments, i per aquesta raó, la disponibilitat salarial per a l’adquisició de productes manufacturats era molt escassa. Per això, la indústria tenia poca demanda i pocs estímuls per augmentar la producció.Així mateix, va tenir repercussions negatives la gran quantitat de capitals captats per la hisenda. L’existència d’un deute públic a un interés alt va absorbir molt capital disponible que en unes altres circumstàncies hauria pogut ser invertit en activitats productives.Cal destacar també la desfavorable dotació d’energia i de matèries primeres fonamentals per al desenvolupament industrial. A Espanya, les mines de carbó eren abundants, però el producte era de mala qualitat i de poder calorífic baix a causa de l’estructura de les vetes. A més, l’aigua és un recurs escàs i estacional en gran part del país.Finalment, cal valorar també les repercussions de la desestabilització política. La inversió requereix espectatives favorables sobre l’evolució política, i durant bona part del segle la guerra i la inestabilitat van ser una realitat permanent a Espanya.