Historia 2 bachillerato

8: origens i consolidacio del catalanisme (1833-1901) 8.1 1a nova cultura catalanista • l decret d nova planta no avia impedit q la societat catalana mantingues la manera d viure pròpia (yengua col•loquial,costums,tradicions,organitzacio d la familia i del trebay,etc.).i avia consciència del “particularisme”.• la societat catalana del segle xix no escrivia ni utilitzava l català en actes d prestigi (disglòssia).no s’ensenyava a les escoles,i la no oficialitat l bandejava legalment.• la renaixença fou 1 moviment cultural q pretenia la recuperacio del català com a yengua d prestigi.s’emmarca en l’auge del romanticisme tardà europeu i en la progressiva implantacio del liberalisme a espanya.• l tret d sortida d la renaixença l donaren la publicacio d l’oda la pàtria (1833),d bonaventura carles aribau,i dels articles del poeta joaquim rubio i ors (1841).cal destacar l paper jugat per la reobertura d la universitat d barcelona (1842) i la restauracio del jocs florals (1859).• la revaloritzacio dels senyals d’identitat s va estendre a la literatura,la istòria,l dret i l folklore.aquest fenomen ajudaria a q reeixis mes tard la reivindicacio politica catalanista.• paral•lelament,i ague 1 vessant catalanista q refusava l’elitisme i arcaisme del catalanisme culte.els personatges clau foren anselm clave,abdo terrades i frederic soler (“serafi pitarra”),gent d’idees progressistes –molt actius en politica- i defensors del català “q s parla”.• ambdos corrents no s van apropar fins a la dècada del 1870.• la incorporacio del català a les publicacions periodistiques fou 1 instrument important d difusio publica d la yengua.8.2 els inicis del catalanisme politic.• les primeres mos3 d defensa popular del particularisme català foren les buyangues d 1835 a 1843 (reivindicadores d democratitzacio i descentralitzacio) i l carlisme (reivindicador dels veys furs i yeis tradicionals).• l’antecedent mes clar del catalanisme politic fou l federalisme difos pels primers republicans,com abdo terradas.a partir d 1868,l partit republicà democràtic federal,liderat per francesc pi i margay* i josep mª vayès i ribot,va demostrar la significativa implantacio a catalunya d’aquest ideari.• valenti almiray,forjat a les files federals (fou l portaveu del pacte d tortosa,1a iniciativa del 1869 q reivindicava l’antiga corona d’arago com a model confederal),va ser cabdal en la maduracio d’1 catalanisme politic.• l’any 1880 va organitzar l primer congres catalanista,en 1 intent per aplegar els corrents progressista i conservador q s’anaven definint al si del catalanisme.fou l’embrio del centre català d 1882,partit politic netament catalanista.almiray va redactar l memorial d greuges,l primer manifest politic unitari del catalanisme,q s va yiurar al rei l març d 1885.la mort del monarca en va limitar l’eficàcia,però l manifest va aproximar la burgesia catalana a 1 projecte politic al marge dels partits dinàstics.l pensament politic d’almiray s recoyi a lo catalanisme (1886),però l seu projecte interclassista no va reeixir.• malgrat els esforços d’almiray va consolidar-s 1 catalanisme conservador,mes tradicionalista.• aquest corrent tenia 1 component eclesial molt gran (“vigatanisme”),impregnat d’1 carlisme residual.l defensaven personatges com l bisbe josep morgades,l canonge jaume coley,i mossèn cinto verdaguer,a la veu del montserrat (1878-1902).l bisbe josep torras i bages sentencià l’any 1892,a la tradicio catalana,q l’esperit d catalunya reposa en la familia,la propietat i la religio.• la burgesia catalanista va abandonar l projecte politic del centre català i creà la yiga d catalunya l 1887,a l’entorn del diari la renaixença i d personatges com àngel guimerà o josep puig i cadafalx.1a iniciativa triomfant fou la campanya d defensa del dret català (1889).• l 1891,narcis verdaguer va voler coordinar la yiga d catalunya amb els nuclis catalanistes dispersos pel territori,8.3 l catalanisme conservador sorgint la unio catalanista,plataforma conservadora amb forta base rural.• l 1892,1a assemblea d la unio va donar yum verda a les bases d manresa (bases per a la constitucio regional catalana),document q plantejava l’autogovern amb l restabliment d les institucions catalanes d’arrels medievals.aquestes bases,però,son l punt d partida mes efectiu del catalanisme politic modern.des d’alesores,l catalanisme fou l denominador comu per a la majoria d partits catalans. 8.4 la formacio d la yiga regionalista • la desfeta del 98 i l fracàs del govern regeneracionista d silvela (1899),van convèncer la burgesia barcelonina d la necessitat d’1a l’autonomia politica i administrativa com a alternativa a la ineficàcia d’1 govern central a mans dels partits dinàstics.• aixi s creà la unio regionalista,q presentà 1a candidatura conjunta (la “dels quatre presidents”) amb 1a escissio d la yiga d catalunya,l centre nacional,guanyant les eleccions d 1901.• l’èxit va fer q s fusionessin a la yiga regionalista,partit q dominà la vida politica catalana els següents trenta anys,en dura pugna amb els republicans.l diari la veu d catalunya fou l seu principal òrgan d difusio.8.5nacionalismes i regionalismes a l’estat español • l nacionalisme basc va germinar com a reaccio a la pèrdua dels furs (derrota carlina del 1876) i com a expressio d’1 incipient moviment cultural basquista.l gran impulsor en fou sabino arana,antiliberal,ultracatòlic,tradicionalista i racista.amb l anys s moderarà i apostarà per la via autonomista expressada en l projecte politic del partit nacionalista basc (pnb),integrador d les aspiracions d la burgesia basca.• l gayeguisme va topar amb l’escassa simpatia d’1a burgesia feble q identificava tradicio amb arcaisme.la feina d’alguns intel•lectuals (o rexurdimiento) va afavorir 1 incipient gayeguisme politic a finals del segle xix.• els particularismes tambe s van expressar a valència,arago i andalusia (blas infante).

10: LA CRISI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898 1931) 10.1 EL reformisme dinàstic • El primer govern regeneracionista (Silvela, 1899) va fracassar arran de la repressió de la protesta dels comerciants barcelonins per la pujada d’impostos, el Tancament de caixes. • El 1901 es reprengué el torn dinàstic, i el 1902 s’entronitzà Alfons XIII, major d’edat amb 16 anys. Els nous líders dels partits dinàstics foren Antoni Maura (conservador) i José Canalejas (liberal), influïts pel regeneracionisme. • Maura va intentar una “revolució des de dalt”, reformant la llei electoral (1907), incorporant a la política les classes mitjanes (“masses neutres”), aprovant algunes mesures socials i d’estímul econòmic; però va caure per les protestes arran de la repressió de la Setmana Tràgica. • Canalejas va practicar un major reformisme social. Fou assassinat el 1912. 10.2.1 Republicanisme i lerrouxisme • El republicanisme va ser la força principal d’oposició parlamentària, però estava dividit. La Unió Republicana de Nicolás Salmerón va aconseguir coalitzar-se amb Solidaritat Catalana el 1907, però s’hi va despenjar un líder puixant a Barcelona, Alejandro Lerroux. • Aquest propugnava la reforma del sistema mitjançant un discurs demagògic molt ben acollit per les classes populars. Reivindicava l’anticlericalisme i l’anticatalanisme (català = patró explotador). El 1908 va presentar-se a tot l’Estat encapçalant el Partido Radical. 10.2.2 Carlisme i tradicionalisme • Les diferents tendències no van reunificar-se fins a la creació de la Comunió Tradicionalista el 1931. 10.2.3 Les forces obreres: socialisme i anarquisme. • El PSOE va créixer en militància i va aconseguir el seu primer diputat el 1910. El sindicat socialista UGT va arribar gairebé a un quart de milió d’afiliats el 1920. Un sector del socialisme, simpatitzant del bolxevisme soviètic, va fundar el Partit Comunista d’Espanya (PCE) l’any 1921. • L’anarcosindicalisme es va aplegar a l’entorn de Solidaritat Obrera (1907), una federació que impulsa el 1910 el naixement del sindicat CNT (Confederació Nacional del Treball). Defensava la promoció d’una vaga general revolucionària que acabés amb l’Estat i el capitalisme. • Liderada per gent com Salvador Seguí (“El Noi del Sucre”), Àngel Pestaña i Joan Peiró, el 1915 era el primer sindicat a Catalunya, València, Saragossa, Andalusia i localitats del nord peninsular. El 1919 ja tenia 700.000 afiliats. 10.3 Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.1 La consolidació de la Lliga Regionalista • El partit hegemònic al si del catalanisme de l’època era la Lliga Regionalista, amb Prat de la Riba com a ideòleg (La nacionalitat catalana) i Francesc Cambó com a portaveu al Congrés. Bona part dels dirigents eren possibilistes, partidaris d’acords amb el govern en benefici de les corporacions econòmiques i d’avenços autonomistes. Els intransigents abandonaren el partit el 1904, arran d’una visita del rei que no fou boicotejada pels regidors barcelonins. Escindits com Jaume Carner o Lluís Domènech i Montaner crearen el 1906 el Centre Nacionalista Republicà 10.3.2 La coalició Solidaritat Catalana • El 1905, arran de la publicació d’un acudit irònic, els militars assaltaren impunement les redaccions de Cu-cut! i La Veu de Catalunya. El govern, a més, va elaborar la Llei de Jurisdiccions, atorgant a la justícia militar les competències per jutjar els casos considerats d’ofensa contra la pàtria. • La pressió anticatalanista va esperonar les forces catalanes (excepte els partits liberal, conservador i lerrouxista) a presentar-se coalitzades a les eleccions generals del 1907, sota el nom de Solidaritat Catalana i amb el “programa del Tivoli”*, obtenint 41 diputats de 44. Però el projecte no trigà a dividir-se a causa de l’heterogeneïtat dels grups i del dirigisme de la Lliga. Els fets de la Setmana Tràgica en consumaren la dissolució. 10.3.3 El catalanisme d’esquerres • Les diverses forces republicanes d’esquerra a Catalunya van intentar apropar-se entre elles creant la Unió Federal Nacionalista Republicana, però el Pacte de Sant Gervasi, un acord electoral amb els lerrouxistes el 1914, no va ser del grat dels electors. La UFNR va desaparèixer el 1916 10.3.4 L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona • El 1906 va tenir lloc la Conferència d’Algesires, segons la qual els Estats espanyol i francès es repartien el Marroc com a un Protectorat. La població marroquina es revoltà, obrint pas a la Guerra del Rif, molt impopular a Espanya, que durà fins el 1926. • Entre el 25 de juliol i el 2 d’agost del 1909 es visqué a Barcelona la Setmana Tràgica, una revolta originada pel descontentament amb la guerra marroquina i per la mobilització dels reservistes. La prohibició governativa de les protestes va exacerbar els ànims i es convocà una vaga general que derivà en una insurrecció generalitzada amb crema d’edificis religiosos (irresponsabilitat d’alguns extremistes que manipularen els prejudicis anticlericals populars) i barricades als carrers. • Només una brutal repressió militar aturà el conflicte, amb morts, detencions i afusellaments com el de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l’Escola Moderna, però innocent. • El govern de Maura caigué amb la crisi, i tots els partits van desprestigiar-se. 10.4 La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) • La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer ens administratiu català d’ençà el 1714, però només unificava i gestionava les atribucions que ja tenien les diputacions provincials. Es va aconseguir després d’un llarg procés, l’abril del 1914, sota la presidència de Prat de la Riba, sempre amb majoria de la Lliga Regionalista. • La seva obra va ser destacada en els camps de l’ensenyament (renovació pedagògica, escoles tècniques, etc.), la cultura (Biblioteques Populars, normalització lingüística, promoció museística, etc.), i les obres públiques (millora de les xarxes viària, postal i telefònica; pla d’acció agrària; etc.). Fins a la seva dissolució el 1925, va potenciar la modernització de Catalunya en el context d’endarreriment generalitzat de l’Estat espanyol. 10.5 La crisi del 1917 • Espanya, al marge del sistema d’aliances europeu, es va mantenir oficialment neutral durant la Primera Guerra Mundial. La neutralitat va afavorir l’economia, fent-se grans negocis a costa de tots dos bàndols. En canvi, es va desencadenar un procés inflacionari galopant i una forta tensió social. • L’any 1917 era palesa una crisi des de diferents vessants: - Protesta militar: un grup de pressió corporativista a l'exèrcit, les Juntes de Defensa, començà a reclamar millors salaris i els ascensos per criteris d’antiguitat. - Crisi política: en un impasse de les Corts (caiguda del govern de Romanones), el juliol de 1917 es va reunir a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris per reivindicar la transformació de l’Estat centralista en un d’autonomista la convocatòria d’eleccions a Corts Constituents El moviment, però, no va tenir continuïtat, ja que requeria d’una entesa entre regionalistes i antimonàrquics d’esquerra just quan esclatava una vaga general. • Crisi social: des del 1916 es mantingué un moviment vaguístic creixent, tot i que desigual geogràfica i sectorialment. El ressò de la Revolució Russa de febrer esperonà les expectatives revolucionaries entre les forces obreristes. La vaga general d’agost del 1917 es reprimí sense contemplacions per l'exèrcit. 10.6 La descomposició del sistema (1917-1923) • El govern d’Eduardo Dato va caure arran de la crisi (serà assassinat pels anarquistes el 1921). Es succeïren deu governs en cinc anys, dos d’ells de concentració i catalanistes), amb interludis de supressió de les garanties constitucionals. • El 1922, desencisats amb el possibilisme de la Lliga i amb la incomprensió de les campanyes per l’autonomia a la resta de l’Estat, a Catalunya aparegueren grups nacionalistes més radicals com Acció Catalana i Estat Català. El catalanisme progressista havia començat a revifar poc abans, el 1917, amb el Partit Republicà Català de Francesc Layret i Lluís Companys. • L’anarcosindicalisme propugnava les vagues generals com a instrument revolucionari que destruís el sistema (la CNT va editar el diari Solidaridad Obrera). El camp andalús va esdevenir la punta de llança de l’agitació anarquista. • A Catalunya sorgí el sindicat Unió de Rabassaires el 1922. • El 1919 es donà la vaga de La Canadenca, que desencadenà una forta repressió (estat d’excepció, locaut) i la resposta violència d’activistes com Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i Francisco Ascaso (Los Solidarios). • La Federació Patronal va organitzar bandes de pistolers per assassinar els dirigents sindicals en conxorxa amb les autoritats, i uns Sindicats Lliures (grocs),. El pistolerisme va deixar un rastre de més de 800 atemptats entre 1917 i 1923. • El 1921, un atac marroquí va sorprendre la guarnició espanyola a Annual*. El desastre va esquitxar l'exèrcit, el govern i la monarquia. 10.7 La dictadura de Primo de Rivera • El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va donar un cop d’estat, amb el suport implícit del rei, escudant-se en la situació de caos del país (inestabilitat, desgovern, separatisme, ...). Hi havia por a la demanda de responsabilitats pel desastre d’Annual. • Va crear un Directori militar que va suspendre el règim constitucional (cambres legislatives, ajuntaments, etc.), i va perseguir anarquistes i comunistes. A partir de l’any 1925 va governar amb un Directori civil. • Va crear un partit a l’estil de Mussolini, la Unión Patriótica, que li donés suport social. • Va actuar conjuntament amb França al Marroc (desembarcament d’Alhucemas, 1925), amb èxit. • L’Organització Corporativa Nacional va agrupar patrons i líders sindicals moderats per eliminar els conflictes laborals. La UGT hi col•laborà. • Va crear milers de llocs de treball amb la realització d’obres públiques que haurien de servir per modernitzar les infraestructures. En aquest mateix sentit potencià les exposicions universals de Barcelona i Sevilla del 1929. Tot plegat, va provocar un greu dèficit pressupostari, camuflat per la bona conjuntura econòmica del anys 20. • Malgrat el suport inicial de la Lliga, aviat va mostrar-se l’anticatalanisme del règim: supressió de la Mancomunitat el 1925, prohibició dels Jocs Florals, censura, etc. • L’oposició al règim fou exercida per alguns monàrquics i militars conspiradors; però, sobre tot, per republicans, anarquistes, comunistes, catalanistes radicals, i bona part de la intel•lectualitat. • Francesc Macià, dirigent d’Estat Català i exiliat a França, organitzà un projecte d’invasió armada de Catalunya per instaurar un Estat independent. El novembre de 1926 va concentrar-se a Prats de Molló per passar la frontera amb grup d’expedicionaris. Els detingueren, però aconseguiren un gran ressò mediàtic. • Una branca violenta de la CNT creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el 1927. • El desprestigi creixent de Primo de Rivera va decidir el rei a substituir-lo pel general Berenguer a primers del 1930, i a prometre un gradual retorn al règim constitucional. • Els socialistes van decidir unir-se a la resta de forces d’oposició en la signatura del Pacte de Sant Sebastià (agost del 1930) per l’adveniment de la República. • Les eleccions municipals d’abril de 1931 donaren la puntilla a la Restauració

11: LA SEGONA REPÚBLICA I LA CATALUNYA AUTÓNOMA (1931-1936) 11.1 La proclamació de la República i el període constituent • Els resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 no haurien posat en perill el règim monàrquic en unes altres circumstàncies. Però la celebració col•lectiva, festiva i espontània, del triomf electoral republicà a les grans ciutats va demostrar que la monarquia no gaudia de suport. Alfons XIII així ho va entendre i va abandonar el tron per evitar una possible guerra civil. • La Segona República es proclamà el 14 d’abril. Es constituí un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora i integrat pels partits signants del Pacte de Sant Sebastià. • Primeres mesures: - Eleccions a Corts Constituents el 28 de juny. - Amnistia general de presos polítics. - Accions d’urgència en diversos àmbits a fi d’evitar el caos.• Francesc Macià, líder de la recentment creada Esquerra Republicana, victoriosa molt per sobre de la Lliga, va proclamar el mateix dia 14 d’abril la República Catalana dins d’una suposada Federació Ibèrica. El 21 d’abril va fer marxa enrere i es constituí una Generalitat provisional. • Les eleccions del juny les guanyaren els partits d’esquerra, seguits pels de centre. La nova Constitució va ser promulgada el 9 de desembre, i reflectia els principis de les triomfants esquerres. Alcalá-Zamora fou el primer president de la República i Manuel Azaña el president del govern. • Característiques de la nova Constitució: - República democràtica de treballadors de tota mena. - Estat integral: terme ambigu que pretenia aproximar republicans unitaris i federalistes, admetent l’autonomisme. - Sobirania popular. - Sufragi universal masculí (el vot de les dones va ser aprovat en una llei posterior del 1932) - Estat aconfessional: principal punt sense consens. - Parlament unicameral (Congrés dels diputats) - Drets: llei de divorci; inviolabilitat de domicili; llibertats d'expressió, d'unió, d'associació, ... - Possibilitat de socialitzar la propietat. 11.2 Les reformes del bienni d’esquerres (1931-1933) 11.2.1 La reforma religiosa • La constitució instaurava un règim laic i la separació Església-Estat. En conseqüència, el govern va promulgar: - L’extinció del pressupost del clergat i del culte. - La prohibició de la pràctica docent als ordes religiosos i la seva submissió a una Llei de Congregacions (expulsió de la Companyia de Jesús i confiscació dels seus béns) - La secularització dels cementiris. - La legalització del matrimoni civil i del divorci. • Totes aquestes reformes van provocar una tensió constant entre l’Església i la República. 11.2.2 La modernització de l’exèrcit • Calia un exercit professional i democràtic, sense l’aforament jurídic especial dels militars, obedient al poder civil, ambmenys efectius i, sobre tot, menys oficials (macrocefàlia). • La Llei de Retir del 1931 i altres reformes (desaparició de les Capitanies Generals, del Consell Suprem de Justícia Militar, etc.) van tenir resultats limitats i van exacerbar els sectors més conservadors (els africanistes especialment). • Es va crear la guàrdia d’assalt com a força d’ordre públic fidel a la República. • El 1932 hi va haver un intent de cop militar, del general Sanjurjo. 11.2.3 La reforma agrària • Fou el projecte més ambiciós. La Llei de Reforma Agrària es va aprovar el setembre de 1932. Alguns decrets previs ja havien establert un salari mínim i una jornada de 8 hores al camp, però aquesta permetia l’expropiació de grans finques (amb indemnització en gairebé tots els casos) per ser lliurades a les comunitats de pagesos. • Els terratinents s’hi van oposar, i els camperols van veure decebudes les seves expectatives per la lentitud de la seva aplicació. Ambdós sectors es van radicalitzar en descrèdit de la República. 11.2.4 La reforma de l’Estat centralista • S’engegaren processos autonomistes a Catalunya, País Basc i Galícia. 11.2.5 L’obra educativa i cultural • S’adoptà un model d’escola mixta, laica, obligatòria i gratuïta que assegurés el dret a l’educació a tothom. • El pressupost d’educació va pujar un 50%. • Per difondre la cultura es van promoure campanyes com les de les Missions Pedagògiques. 11.2.6 Reformes laborals • Malgrat el rebuig de la patronal es van aprovar lleis per millorar les condicions de treball, com la de Contractes de Treball i la de Jurats Mixtos.• La limitació de les reformes, però, va incrementar les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres. Aquestes revoltes desgastaren el govern enormement. 11.3 La Catalunya autònoma • La Generalitat provisional va nomenar una comissió d’experts per redactar un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia (Estatut de Núria). El text va ser votat favorablement en referèndum l’agost del 1931. • Per ser aprovat per les Corts, però, prèviament havia de ser aprovada la Constitució amb l’articulat que permetés l’autogovern dels diversos territoris de l’Estat. • Els debats parlamentaris posteriors foren llargs i difícils, enfrontant-se els partidaris d’una autonomia moderada (republicans i socialistes), àmplia (catalanistes) o de cap de les dues opcions (dretes). • El 9 de setembre de 1932 s’aprovà l’Estatut al Congrés, però una versió retallada de la presentada inicialment. • Les posteriors eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 1932 foren guanyades per ERC (força hegemònica amb el suport de la petita burgesia, mitjana i petita pagesia, i un sector del proletariat). • Francesc Macià, president de la Generalitat, morí el Nadal del 1933 i fou substituït per Lluís Companys. • L’obra del nou govern va tenir gran incidència en els camps: - Econòmic: serveis d’estadística, Caixes de Dipòsits, foment del cooperativisme agrari, centres d’experimentació agrària, organismes de reforma social, serveis d’assistència i previsió social, etc. Destacà el suport als rabassaires. - Sòcio-sanitari: millora d’hospitals, campanyes de prevenció, serveis d’assistència, etc. - Educatiu i cultural: creació de centres d’ensenyament i recerca, colònies d’estiu, biblioteques populars, museus i arxius, normalització del català, etc. republicanosocialista 11.4 ls problems d la coali republicsocialist• La proclamació de la República va coincidir amb la propagació de la Gran Depressió mundial iniciada a Nova York l’any 1929. Entre 1930 i 1932 es sentiren els seus efectes a la mineria, la siderometal•lúrgia i l’agricultura. • La victòria republicana va fer empitjorar les expectatives empresarials, i la inversió privada se’n ressentí. • Alhora, es va retallar la inversió pública per equilibrar el dèficit de la Hisenda heretat dels anys de Primo de Ribera. • Malgrat els augments salarials, la pujada de les taxes d’atur i la no millora de les condicions laborals d’alguns sectors (camperols, especialment) van incidir en els alts nivells de conflictivitat social del període. • La CNT i els sectors més radicals de la UGT van encoratjar-se amb la possibilitat d’una revolució social. • Hi destacà la sublevació dels pages sos anarquistes a Casas Viejas* (Cadis), el 1933. • La repressió d’aquesta mena d’insurreccions desprestigià molt més el govern. Azaña dimití el juny del 1933. Macià 11.5 El bienni conservador (1933-1935) • Les elits afectades per les reformes progressistes s’havien reorganitzat a l’entorn d’agrupacions diverses: - Republicanes de centredreta: Partit Radical de Lerroux. - Monàrquiques: Acción Española i Renovación Española (dirigida per José Calvo Sotelo). - Catòliques: CEDA, Confederación Española de Derechas Autónomas, dirigida per José María Gil Robles. - Carlines: Comunión tradicionalista. - Feixistes: Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), d’Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma; i Falange Española, de José Antonio Primo de Rivera. - Els militars van crear la clandestina UME, Unión Militar Española. • Les eleccions del novembre del 1933 foren guanyades pels conservadors. • El nou cap de govern fou Lerroux, amb ministres de diverses forces de centredreta, i amb l’objectiu de desmantellar abastament l’obra reformista anterior. • El PSOE i la UGT (en especial el sector liderat per Francisco Largo Caballero) es radicalitzaren davant la involució. La CNT es mantingué en la línia revolucionària. La conflictivitat laboral va proliferar al llarg del 1934. • A Catalunya es visqué, paral•lelament, el conflicte entre la Unió de Rabassaires i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. La Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya l’abril de 1934 en favor dels pagesos, va ser anul•lada per una Sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals. • La CEDA, majoritària al parlament, entrà en el govern el mes d’octubre, amb intenció d’endurir més l’acció repressora. • Aquest fet va esperonar la convocatòria d’una vaga general d’iniciativa ugetista. La protesta va fracassar, però els fets es coneixen com la Revolució d’octubre del 1934 perquè: - A Astúries els miners encetaren una autèntica revolució, ben coordinada entre socialistes, anarquistes i comunistes. Només foren derrotats quan arribà la Legió des d’Àfrica. - A Catalunya, el president Companys optà per proclamar la República Catalana dins la República Federal Espanyola. La repressió, dirigida pel general Batet, va dur a la suspensió de l’Estatut i l’empresonament del govern. • El govern es dretanitzà molt més, i es va plantejar una reforma de la Constitució. • La tardor de 1935, però, el govern es trasbalsà per uns escàndols de corrupció al si del Partit Radical, com el cas de l’estraperlo. • El president de la República, Alcalà Zamora, va decidir convocar eleccions, que es celebrarien el febrer de 1936. 11.6 El triomf del Front Popular • Dos grans blocs es presentaren a les eleccions, les esquerres aliades en el Frente Popular (a Catalunya Front d’Esquerres), i les dretes organitzades en el Bloque Nacional (a Catalunya Front Català d’Ordre). • El triomf del Front Popular suposava l’acceleració de les reformes iniciades el 1931, l’amnistia dels presos de les revolucions de 1934, el restabliment de l’estatut català d’autonomia, i l’elaboració dels estatuts basc i gallec. • El mes de maig fou nomenat nou president de la República Manuel Azaña, i Casares Quiroga cap del govern. • Mentrestant la CNT, que a les eleccions no havia fet una crida a l’abstenció (donant un suport implícit al Front Popular), es va anar escorant cap a la radicalitat de la FAI, i havia engegat una campanya d’ocupació de terres a Extremadura i altres indrets. La crispació al camp creixia • Entre les files socialistes es tensà el debat entre els partidaris de la moderació (Indalecio Prieto) i els de l’acció de govern revolucionària (Largo Caballero) amb acords amb el Partit Comunista. • Les dretes, per la seva banda, boicotejaven la tasca governamental i cercaven el suport de l'exèrcit i l’oligarquia per preparar un cop militar. El general Mola s’hi va posar al capdavant d’una conspiració que el govern no va saber avortar. • La Falange havia format patrulles armades i els carrers foren escenari d’un nou pistolerisme. L’assassinat del tinent Castillo, oficial d’esquerres, fou respost amb l’assassinat del dirigent monàrquic Calvo Sotelo el 14 de juliol. La sublevació prevista es va accelerar i esclatà el 17 de juliol. • Ningú no havia previst que era el preàmbul d’una guerra civil que va durar tres anys.

12: LA GUERRA CIVIL (1936-1939) 12.1 L’esclat de la Guerra Civil • El govern va menysvalorar el perill colpista i va trobar-se amb un pronunciament entre els dies 17 i 18 de juliol. • El general Franco encapçalà les tropes que, des d’Àfrica, havien d’unir-se a la Península amb les dels general Mola, Goded, Queipo de Llano, Cabanellas, i d’altres oficials. • Bona part de la població (armada com a milícies de sindicats i partits), dels cossos policials i de l’exèrcit van resistir-hi. José Giral fou nomenat nou cap del govern. • El cop es preveia fulminant, però només va triomfar a l’interior septentrional, Galícia, punts d’Andalusia, a més de les Illes. Una llarga guerra civil havia de desencadenar-se. • Els insurrectes, militars recolzats pels sectors conservadors, es definiren com a “nacionals” (defensors de la unitat d’Espanya), i anomenaren “rojos” als lleials a la República. • La “Guerra d’Espanya” obtingué ressò internacional. El progressisme identificà República amb democràcia. El conservadors veié en els colpistes un fre del comunisme. • Les democràcies europees abandonaren la República a la seva sort. Aquesta només rebé ajut de les Brigades Internacionals (60.000 voluntaris) i de la URSS. Els rebels reberen un suport decisiu d’Alemanya, Itàlia i Portugal. 12.2 La zona republicana: la revolució continguda • El pronunciament va facilitar, paradoxalment, una reacció revolucionària, molt promoguda pels anarcosindicalistes, amb tres grans línies d’actuació: - Constitució de consells, comitès i juntes populars. - Posada en marxa de polítiques col•lectivitzadores. - Actuació repressora incontrolada contra els facciosos. • Les institucions de govern republicanes havien patit un col•lapse amb el cop. A partir de setembre de 1936, un nou govern de concentració presidit per Largo Caballero (amb anarquistes i la primera dona ministra, Frederica Montseny), va impulsar la reorganització de l’Estat i la militarització de les milícies formant l’Exèrcit Popular. • La Generalitat també va constituir un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas, diluint el contrapoder que exercia el Comitè de Milícies Antifeixistes. • La pugna, però, entre partidaris de les transformacions revolucionàries immediates (CNT-FAI, POUM) i els partidaris de concentrar esforços en la guerra (PSUC, ERC, UGT) fou molt intensa a Catalunya, fins a arribar a lluitar entre ells: fets de maig del 1937. Aquests van tenir conseqüències polítiques importants: - Disminució del poder de la Generalitat a favor del govern de la República (fins i tot aquest es traslladà el novembre de 1937 a Barcelona). - Juan Negrín substitueix a Largo Caballero. - Declivi de la CNT-FAI i dissolució del POUM. Hegemonia del PCE i del PSUC, afavorits per la URSS i pel control de l’Exercit Popular mitjançant els Comissaris Polítics. 6• El govern de Negrín va mantenir la prioritat de l’esforç militar, malgrat l’evolució adversa de la guerra (“Resistir es vencer”), a l’espera d’una probable internacionalització de la guerra entre democràcies i feixismes. • També va intentar que el govern legítim d’Espanya no fos bandejat per la diplomàcia internacional. • El maig del 1938 va plantejar una proposta per finalitzar la guerra de manera negociada, el programa dels Tretze Punts (a finals d’any en reduí els punts a tres, debades). 12.3 La zona insurrecta: la creació d’un estat totalitari • El general Sanjurjo, qui havia d’encapçalar el govern sorgit del “Alzamiento Nacional”, va morir en accident el 20 de juliol de 1936. Els colpistes crearen una Junta de Defensa Nacional per administrar el terreny conquerit. 7• El prestigi creixent de Franco li permeté ser nomenat Cap de l’Estat i Generalíssim l’1 d’octubre del 36. Enmirallat en els models feixistes, esdevingué cap d’un partit únic creat l’abril de 1937, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, al qual s’havien d’adherir tots els sectors afins al “Movimiento Nacional”. A partir de gener del 1938, Franco fou anomenat el Caudillo. • La ideologia del franquisme es pot definir bàsicament com a nacionalcatolicista (ultraconservadora i totalitària). • El bàndol nacional va exercir una extrema i sistemàtica violència: execucions multitudinàries, repressió indiscriminada, camps de concentració, bombardejos contra civils, exili. • A Catalunya hi hagué un sector social col•laboracionista amb els insurrectes, amb gent de la Lliga com Cambó. 12.4 Les operacions militars • Entre juliol i novembre del 36, els nacionals van dirigir les seves operacions cap a Madrid, que resistí un setge i intensos bombardejos sota lemes com “No pasarán” (el govern republicà s’establí a València el novembre). • Les milícies anarcosindicalistes intentaren recuperar les capitals aragoneses i atorgar oxigen a la capital. • Málaga passà a mans dels nacionals el febrer del 1937. • Franco no va poder aïllar Madrid (derrotes del Jarama i Guadalajara) i, a la primavera, decidí concentrar-se en la presa de la franja cantàbrica, fent-se amb el control d’una zona industrial i minera de primer ordre cap a l’octubre. • La República va reorganitzar el seu exercit, però amb l’ofensiva d’Aragó de la primavera de 1938, els nacionals arribaren a Catalunya i amenaçaren València. • La reacció republicana per aturar-los, el juliol de 1938, dugué a la Batalla de l’Ebre. Després de quatre mesos, els nacionals venceren i ocuparen tot Catalunya (l’11 de febrer de 1939 arribaren a la frontera francesa). • Els pocs territoris que resistien es van lliurar als vencedors el mes següent: Madrid com a conseqüència d’una traició del coronel Casado, qui va lliurar la ciutat; el Llevant per impotència. Franco tancà la guerra l’1 d’abril de 1939. 12.5 La vida a la rereguarda • La població civil va patir l’escassetat de queviures (fam, racionament, mercat negre, depreciació de la moneda, ...). • Les necessitats de la guerra van condicionar tota la producció. La vida quotidiana es va socialitzar: la ciutadania va participar en les tasques col•lectives. Destacà el nou paper social de la dona a tots els àmbits. • Per primera vegada es va atacar la població civil sistemàticament, fonamentalment amb bombardejos, en un preàmbul del que seria habitual a la II Guerra Mundial. • L’èxode de refugiats fou brutal (a finals del 1938, a Catalunya n’hi havia 1.000.000). • L’any 1938 es va cridar a files les lleves del 1929 i del 1940 (“quinta del biberó”). Hi hagué desertors, emboscats, i quintacolumnistes.