Eeeeee

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,58 KB

1.RECURSOS FINANCERS ALIENS
a)RF A LLARG TERMINI
Són aquells dels quals la empresa disposa durant un període superior a la durada d’un exercici econòmic i que, un cop passat aquest temps, ha de tornar amb els interessos corresponents.
Préstecs a llarg termini. Les empreses demanen préstecs a les institucions de crèdit (bancs, caixes d’estalvi, cooperatives de crèdit...) per a poder finançar-se. Un cop aprovat el préstec, l’empresa pot disposar dels diners de forma immediata. Aquests diners s’han de tornar amb els interessos corresponents segons les condicions establertes.
Emprèstits. Són els títols de crèdit (obligacions, bons, pagarés...) que emetent les empreses i que són comprats per particulars i altres empreses a canvi d’un interés.
Quan les empreses necessiten una gran quantitat de diners i les condicions dels préstecs que els ofereixen els intermediaris financers no són econòmicament acceptables, demanen préstecs a particulars emetent obligacions i bons. Passat un temps, l’empresa tornarà els diners més els interessos segons les condicions pactades. Només les grans empreses poden acudir a aquest tipus de finançament.
El lísing o arrendament financer. És un sistema de finançament mitjançant el qual l’empresa incorpora algun element d’actiu fix a canvi d’una quota d’arrendament.
En aquest procés intervenen tres agents econòmics: l’empresa-client, que necessita un determinat bé; l’empresa que fabrica o té el bé; i l’empresa de lísing. L’empresa de lísing és una institució financera que finança l’adquisició del bé i el lliura a l’empresa-client a canvi d’un lloguer.
La durada de l’operació de lísing concideix generalment amb la vida econòmica de l’element patrimonial. L’import de les quotes de lísing incorpora l¡amortització del bé, els interessos del capital productiu, les despeses administratives i una prima de risc per si falla l’empresa arrendatària. Quan acaba el període de lloguer, es pot tornar el bé a l’empresa de lísing, o bé comprar-lo segons el preu fixat en el contracte.
El principal inconvenient d’aquesta modalitat de finançament és l’elevat cost que suposa.
El rènting. És una modalitat que consisteix en el lloguer de béns mobles i immobles a mitjà i llarg termini. En el contracte de rènting, l’arrendatari es compromet al pagament d’una renda fixa mensual durant un termini determinat, i l’empresa de rènting es compromet a prestar una sèrie de serveis:
-Facilitar l’ús del bé durant el termini contractual.
-Dur a terme el manteniment del bé.
-Contractar una assegurança a tot risc.
La renda del lloguer per aquest mètode és una despesa fiscalment deduïble al 100% i no hi ha durada mínima de l’arrendament. Al final del contracte, l’empresa de rènting ofereix a l’arrendatari l’opció de substituir els equips o renovar el contracte per un nou període a determinar. A diferència del lísing, no hi ha possibilitat de compra per a l’arrendatari al final del contracte.
2.SABER DISTINGUIR ENTRE EL COST DELS RECURSOS ALIENS I EL DELS RECURSOS PROPIS
La majoria dels recursos que utilitza l’empresa comporten un cost. L’empresa intentarà aconseguir aquella font de finançament que suposi el cost mitjà més baix possible, ja que d’aquesta manera el benefici que aconseguirà amb la inversió feta serà més gran.
-Cost dels recursos financers propis: les aportacions dels socis o les reserves no suposen per a l’empresa el compromís de pagar un interès o un dividend determinats; per això el càlcul dels costs de recursos resulta difícil. El soci de l’empresa assumeix un risc molt elevat, i ho fa perquè espera aconseguir una rendibilitat que li compense aquest risc. En termes de mercat, el cost dels recursos propis es podria equiparar amb la rendibilitat que aconsegueix l’accionista.
-
Cost dels recursos aliens a mitjà i llarg termini: en el cas de les fonts a mitjà i llarg termini, sempre hi ha un contracte en el qual s’especifiquen les condicions del préstec amb l’interés que cal pagar. Per a calcular el cost efectiu corresponent (TAE) s’han de tenir en compte totes les despeses. Les entitats financeres han de donar valor al TAE dels préstecs que ofereixen.
-
Cost dels recursos aliens a curt termini: entre les fonts financeres a curt termini, s’ha de diferenciar entre les que requereixen alguns tipus de negociació i les que són espontànies.
les fonts espontànies (salaris,diners que es deuen a organismes públics) són recursos que tenen un cost zero.
-Cost mitjà ponderat dels recursos financers: per a determinar el cost mitjà dels recursos utilitzats per l’empresa, es pot fer una mitjana ponderada dels diferents costos prenent com a ponderació el percentatge que cada font financera representa sobre el total de recursos emprats. La quantitat així calculada s’anomena cost mitjà ponderat dels recursos financers. Com més petit siga el cost mitjà dels recursos utilitzats , més gran serà el nombre d’inversions que resultin rendibles a l’empresa, és a dir, que generen un benefici.
8. QUÈ ÉS UNA INVERSIÓ?
Def. La inversió és l’acte mitjançant el qual es produeix un canvi d’una satisfacció immediata i certa a la qual es renuncia per l’esperança que s’adquireix, de la qual el bé adquirit és el suport.
Exemple: una empresa inverteix una certa quantitat de diners en l’adquisició d’una màquina. L’acte de comprar la màquina suposa renunciar,per exemple, a pagar factures de proveïdors al comptat,però l’empresa espera aconseguir amb la màquina uns ingressos superiors a la quantitat invertida.
L’empresa, per a dur a terme les seues activitats, necessita un conjunt d’elements o factors de producció. Per a la fabricació de nous productes és necessari adquirir màquines, edificis, elements de transport...L’empresa aconsegueix els recursos que necessita del mercat de capitals. Les famílies, les empreses i l’Estat actuen com a oferents de capital, tal com podem veure en el gràfic següent:

Entradas relacionadas: