Discobol de miro

DISCÒBOL

1. Situar l’obra en el seu context històric, cronològic i cultural

L’autor va ser Miró.

El que conservem no és l’original, que estava fet de bronze amb la tècnica de la cera perduda, sinó que són diferents còpies romanes en marbre amb la tècnica de la talla. Una d’elles es conserva al Louvre, però la que normalment es mostra és la del
Museo Nazionale Romano, a Roma.

Aquesta escultura devia ser del 450 aC.

Com passa amb la majoria d’autors d’aquesta època, no en tenim molta informació i algunes són confuses. Sabem que va néixer a l’Àtica, i que va ser contemporani dels altres dos escultors del s. V aC que eren Fídies i Policlet, tot i que era una mica més gran. Com ells, va aprendre a treballar el bronze amb Agelades d’Argos, bronzista molt famós del s. V aC. Hauria viscut la primera meitat del s. V aC i els primers anys de la segona meitat.

Miró només va fer escultures en bronze però, com passa sovint, no se’n conserven les originals. Les seves obres representen, de vegades, déus, atletes, animals... i li van donar una gran fama i un lloc rellevant entre els escultors grecs.

Els escriptors antics parlen d’aquests escultors i diuen que l’art de Miró havia trencat ja amb la rigidesa de l’estil arcaic, i li agradava representar la figura humana en moviment, un moviment impetuós, que reflectís el moment de més gran concentració , de força mental i física. Com és el cas del Discòbol, o el corredor Lades, que avançava sobre les puntes dels peus corrent.

Li atribuïen altres escultures com el grup escultòric d’Atena i Màrsies, un Perseu o una vaca de sorprenent realisme, situats a l’acròpoli d’Atenes.

Els millors autors del primer període del classicisme grec són atenesos i treballen a Atenes, una ciutat que havia aconseguit , després de la victòria contra els perses a les Guerres Mèdiques, no només l’hegemonia política i econòmica sobre les altres polis, sinó també esdevenir el focus artístic i cultural més important de tot el món grec.

2. Característiques generals de l’estil

Tota l’època clàssica és un període de recerca artística entre guerres on es van assolir plenament les característiques pròpies de l’art grec, que serien: l’home com a centre d’interès i, per tant, la representació a escala humana, la importància de la naturalesa; i la recerca de la bellesa, que és sinònim d’harmonia, unint proporció i l’equilibri entre les parts.

L’arquitectura utilitza un sistema constructiu arquitravat, utilitzant suports verticals i cobertes horitzontals. Els edificis  no són monumentals, són equilibrats i les mides proporcionades, tan els religiosos com els civils. En aquests edificis també hi podem trobar les correccions òptiques, que són les petites modificacions dels defectes òptics que l’ull humà creu veure.

Pel que fa a l’escultura, les característiques són: la utilització de materials com el marbre o el bronze, el tema central és la figura humana masculina en la seva plenitud on es busca el naturalisme i la bellesa idealitzada, i s’apliquen els cànons de bellesa basats en la proporció i l’equilibri.

És especialment al s. V aC on arriben al domini de la tècnica que els permet representar el naturalisme en la plenitud. Els escultors del s. V aC (Fídies, Policlet i Miró) culminen un procés que havia començat dos segles abans i que acaba amb la frontalitat, la simetria... i aconsegueix representar la tensió fins i tot en un cos quiet.

L’escultura en època hel·lenística accentuarà l’expressió, la tensió, el moviment...

De l’estil pictòric no en conservem gaires exemples, però sí en sabem els pintors més famosos i coneguts a l’època encara que no se’n conservin les obres; i que gràcies a les fonts històriques coneixem, i van ser: Apel·les, Apol·lodor, Parrassi i Zeuxis.

Ens podem fer una idea aproximada de com seria la pintura mitjançant la ceràmica, de la qual en conservem milers de peces, i que estava decorada amb pintures.

3. Estil arquitectònic. Elements que el defineixen

És una còpia romana feta de marbre amb la tècnica de la talla.

Aquest tema de l’atleta que llença el disc era un motiu que agradava molt en l’antiguitat i, per tant, van existir molts altres Discòbols. Però els Discòbols anteriors estaven representats dempeus amb el disc a la mà, mentre que Miró representa a l’atleta en el moment en que va a llançar el disc, està balancejant el cos per agafar impuls i llançar el disc.

L’esquema no respon a la realitat, sinó a l’equilibri entre les línies de la composició, dos grans corbes i una ziga-zaga:

- Un arc corb que va des de la mà dreta, passant pels dos braços i acaba al peu esquerra.

- Un arc corb que s’inicia al cap, passa pels malucs i finalitza al peu dret.

- Una ziga-zaga que va de la mà dreta fins l’aixella, passant per les natges, el genoll dret i acabant en el peu esquerre.

Amb aquestes línies de força aconsegueix donar un moviment a l’atleta.

Aquesta composició està concebuda per ser vista frontalment.

El cos presenta una gran torsió. El torç està vist frontalment i les cames de perfil perquè és la millor manera de representar la tensió en la musculatura.

Hi ha alguns trets que encara no són molt naturalistes, com el cabell i l’expressió del rostre, que no correspon a un atleta que està fent un gran esforç.

L’original en bronze no necessitaria cap suport, però la còpia en marbre té més pes i això fa que necessiti un suport, que és representa en soca d’arbre.

4. Significat i/o funció

El Discòbol il·lustra l’ideal atlètic tant estimat pels grecs des del s. VIII aC fins a finals del s. IV.

La pràctica de l’esport a Grècia va tenir sempre un paper molt important en la societat perquè amb l’exercici físic no només s’arribava a tenir un cos sa, àgil, fort... sinó que a més l’esport servia per aprendre un tipus de valors: constància, esforç, resistència...

A més el gimnàs també tenia un paper destacat perquè afavoria els contactes humans. Aquesta educació al gimnàs era una escola de formació per als ciutadans.

En alguns santuaris es celebraven els jocs sagrats. Hi ha determinats santuaris, quatre d’ells especialment, on es feien activitats esportives: els jocs Olímpics, al santuari de Zeus a Olímpia; els jocs Pítics, al santuari d’Apol·lo a Delfos; els jocs Ístmics, al santuari de Posidó a Corint; i els jocs Nemeus, al santuari de Zeus a Nemea. L’atleta que guanyava rebia un premi simbòlic, que era una gran glòria per la seva família, per ell i la ciutat, la qual oferia, habitualment, un koúros al santuari. Els jocs eren oberts a tots els grecs.

El Discòbol ha estat segurament l’estàtua d’atleta més admirada i copiada al llarg de la història i a Grècia era considerada el millor exemple de com reflectir un moviment complex.

DORÍFOR

1. Situar l’obra en el seu context històric, cronològic i cultural

Dorífor significa atleta portador de la llança.

L’original estava fet amb bronze amb la tècnica de la cera perduda aproximadament al 430 aC, però només es conserven còpies romanes fetes amb marbre i, entre elles, l’única íntegra és la del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

L’autor era Policlet, el qual deuria viure entre el 480 aC i el 420 aC.

L’estàtua prové del gimnàs de Pompeia.

La tradició diu que com Fídies i Miró era deixeble d’Agelades d’Argos, i junts formen el grup dels millors escultors del s. V aC i, amés, pertanyen al primer període del classicisme grec.

Va treballar sobretot amb bronze, però també amb marbre, or i vori. A més d’escultor va ser un gran teòric, i conservem fragments d’uns estudi titulat Cànon i que era un tractat on s’establia un sistema proporcional entre les parts per aconseguir bellesa. Les seves obres són una aplicació del ser estudi.

El Dorífor és una de les obres més cèlebres de tota l’antiguitat. És una obra clau per entendre l’art escultòric de Policlet.

Obres posteriors al Dorífor són : L’amazona ferida, dedicada al temple d’Artemis a Efes (s. V aC); El Diadúmenos; i l’obra més important és una estàtua criselefantina de la deesa Hera destinada al temple de la deesa, a Argos.

Policlet era d’Argos i hi va treballar. També va treballar a Atenes als primers anys de la segona meitat del s. V aC (durant els anys de construcció del Partenó).  Els millors autors del primer període del classicisme grec són atenesos i treballen a Atenes, una ciutat que havia aconseguit , després de la victòria contra els perses a les Guerres Mèdiques, no només l’hegemonia política i econòmica sobre les altres polis, sinó també esdevenir el focus artístic i cultural més important de tot el món grec.

2. Característiques generals de l’estil

Tota l’època clàssica és un període de recerca artística entre guerres on es van assolir plenament les característiques pròpies de l’art grec, que serien: l’home com a centre d’interès i, per tant, la representació a escala humana, la importància de la naturalesa; i la recerca de la bellesa, que és sinònim d’harmonia, unint proporció i l’equilibri entre les parts.

L’arquitectura utilitza un sistema constructiu arquitravat, utilitzant suports verticals i cobertes horitzontals. Els edificis  no són monumentals, són equilibrats i les mides proporcionades, tan els religiosos com els civils. En aquests edificis també hi podem trobar les correccions òptiques, que són les petites modificacions dels defectes òptics que l’ull humà creu veure.

Pel que fa a l’escultura, les característiques són: la utilització de materials com el marbre o el bronze, el tema central és la figura humana masculina en la seva plenitud on es busca el naturalisme i la bellesa idealitzada, i s’apliquen els cànons de bellesa basats en la proporció i l’equilibri.

És especialment al s. V aC on arriben al domini de la tècnica que els permet representar el naturalisme en la plenitud. Els escultors del s. V aC (Fídies, Policlet i Miró) culminen un procés que havia començat dos segles abans i que acaba amb la frontalitat, la simetria... i aconsegueix representar la tensió fins i tot en un cos quiet.

L’escultura en època hel·lenística accentuarà l’expressió, la tensió, el moviment...

De l’estil pictòric no en conservem gaires exemples, però sí en sabem els pintors més famosos i coneguts a l’època encara que no se’n conservin les obres; i que gràcies a les fonts històriques coneixem, i van ser: Apel·les, Apol·lodor, Parrassi i Zeuxis.

Ens podem fer una idea aproximada de com seria la pintura mitjançant la ceràmica, de la qual en conservem milers de peces, i que estava decorada amb pintures.

3. Estil arquitectònic. Elements que el defineixen

És una escultura exempta dempeus. La còpia romana està feta de marbre amb la tècnica de la talla, d’un original amb bronze fet a la cera perduda.

Representa un jove atleta nu en actitud de repòs instants abans de participar en la seva prova de llançament, que amb la mà esquerra sostenia una llança (que no es conserva) que recolzava sobre l’espatlla.

Aquesta còpia, donat el pes del marbre, complementa la figura amb un suport en forma de soca d’arbre. També hi ha un petit suport entre en braç dret i la cuixa.

Aquesta obra està concebuda per ser vista frontalment i és un exemple perfecte de la innovació en l’escultura grega del s. V, que era el motiu del pas. Les fonts antigues ens diuen que havia estat Policlet qui havia estudiat el motiu, però que abans ja l’havien utilitzat.

En el Dorífor tot el pes del cos cau en la cama dreta que està en tensió, mentre que la cama esquerra està flexionada i una mica endarrerida, la qual es recolza sobre la punta del peu i està relaxada.

Aquest recurs de doblegar una cama permet representar en el cos una sèrie de tensions que permet a l’escultura que sembli que estigui viva.

El maluc dret s’aixeca i el tors entre el maluc i l’aixella es contrau. Al costat esquerre el maluc baixa i el tors s’expandeix.

El braç està relaxat al llarg del cos i l’espatlla dreta baixa lleugerament. El braç esquerre està doblegat i en tensió, aguantant la llança; i l’espatlla esquerra està més alta que la dreta.

El cap està lleugerament girat a la dreta

Hi ha una S invertida que segueix la figura pel centre del cos.

Aquesta composició segueix un ritme anomenat quiàstic i que a partir del Renaixement anomenarem contrapposto. Aquest ritme fa que a través d’un estudi de correspondència de parts en tensió i parts relaxades, i la manera com s’adapta l’anatomia a aquestes alternances, s’arriba a un naturalisme total.

El bronze original segurament donava un cos elàstic i jove, i els cabells estaven disposats més naturalment.

S’aconsegueix trencar amb qualsevol semblança a l’escultura arcaica.

4. Significat i/o funció

El Dorífor, com altres obres de Policlet on representava atletes, és un exemple que il·lustra l’ideal atlètic.

La pràctica de l’esport a Grècia va tenir sempre un paper molt important en la societat perquè amb l’exercici físic no només s’arribava a tenir un cos sa, àgil, fort... sinó que a més l’esport servia per aprendre un tipus de valors: constància, esforç, resistència...

A més el gimnàs també tenia un paper destacat perquè afavoria els contactes humans. Aquesta educació al gimnàs era una escola de formació per als ciutadans.

En alguns santuaris es celebraven els jocs sagrats. Hi ha determinats santuaris, quatre d’ells especialment, on es feien activitats esportives: els jocs Olímpics, al santuari de Zeus a Olímpia; els jocs Pítics, al santuari d’Apol·lo a Delfos; els jocs Ístmics, al santuari de Posidó a Corint; i els jocs Nemeus, al santuari de Zeus a Nemea. L’atleta que guanyava rebia un premi simbòlic, que era una gran glòria per la seva família, per ell i la ciutat, la qual oferia, habitualment, un koúros al santuari. Els jocs eren oberts a tots els grecs.

Sembla ser que, segons fonts, les escultures de Policlet van representar sovint el tema de l’atleta.

Les figures de Policlet eres més amples i robustes que les de Fídies i van passar de moda ràpidament. Però el que va quedar per sempre, amb variacions de cada escultor, va ser el cànon de proporció que va tenir gran influència en grecs i romans posteriors i també el ritme quiàstic que ha estat seguir al llarg de la història de l’art per molts moviments i que continua en els nostres dies.